Hidrografia

La hidrografia catalana es caracteritza per un nombre elevat de cursos fluvials si bé de dimensions modestes i de cabals força irregulars. El relleu muntanyós i fracturat del país, juntament amb les particularitats climàtiques, han condicionat aquests trets essencials. La xarxa de rius s’aboca, a la seva pràctica totalitat, a la mar Mediterrània encara que, la manera com ho fa, contribueix a definir la divisió més destacada des d’un punt de vista territorial. Tanmateix la presència d’aquests rius i de les seves valls riberenques ha estimulat la humanització del seu entorn; així, el poblament ha tendit a concentrar-se al seu redós per tal d’aprofitar-ne els recursos.

La xarxa hidrogràfica catalana, des d’un punt de vista geogràfic però també administratiu, es divideix en dos grans vessants que comprenen el 98% del territori. D’una banda hi ha els rius del vessant oriental, que està format pels cursos fluvials que neixen a Catalunya i desguassen a la mar Mediterrània entre els Pirineus i el delta de l’Ebre; també hi ha els barrancs litorals que drenen la serra de Montsià. Són les conques hidrogràfiques internes, amb una superfície de 16 411 km2 (el 51,15% del territori). Aquest àmbit és competència exclusiva de la Generalitat i la seva gestió està encomanada a l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA). En segon lloc, hi ha els rius del vessant occidental que recull les aigües tributàries de la conca de l’Ebre. La conca de l’Ebre, a la part catalana, aplega 14 987 km2 (el 46,71% del territori). Com a cas singular s’ha d’afegir la capçalera de la Garona, curs pertanyent al vessant atlàntic que drena la Vall d’Aran (l’1,73% del territori). En darrer terme s’ha d’esmentar la part catalana de la conca del Riu de la Sénia, limítrof amb el País Valencià (el 0,42% del territori). La part catalana de la conca de l’Ebre, juntament amb la Garona i el Riu de la Sénia, conformen les conques hidrogràfiques intercomunitàries. En conjunt, una extensió de 15 676 km2 (el 48,85% del territori). En aquestes conques, la gestió és compartida amb els organismes de conca als quals pertanyen, ja siguin la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre o la del Xúquer.

A les conques hidrogràfiques internes, gairebé la meitat de la seva superfície l’ocupen les dues conques més extenses: la del Llobregat (4 957 km2) i la del Ter (2 955 km2). Són rius que, respectivament, neixen a les serres prepirinenques i pirinenques, més elevades. Recullen les aigües de la major part dels territoris situats al sud dels Pirineus i a l’oest de les serres prelitorals. És a prop de les seves desembocadures al mar on es dibuixen les planes al·luvials més significatives. Els altres rius de les conques internes, tant els que s’originen a la part més oriental dels Pirineus (el Muga, el Fluvià) com els que drenen el vessant oriental de les serres prelitorals (la Tordera, el Besòs, el Foix, el Gaià, el Francolí) tenen una longitud força inferior i les seves conques són més modestes. Complementàriament, una porció apreciable de la façana costanera està drenada per rieres que neixen en les serralades litorals, molt properes a la costa. El seu recorregut és curt encara que amb un pendent acusat producte del fort desnivell que han de salvar en tan poca distància.

Hidrografia

Pel que fa a l’Ebre, els seus afluents o subafluents catalans de major entitat són la Noguera Pallaresa, la Noguera Ribagorçana i el Segre. Es tracta de tres rius de llarg recorregut, amb capçaleres extenses que neixen a la zona axial dels Pirineus; tot seguit drenen les elevacions prepirinenques. El Segre s’endinsa a la depressió central on, mitjançant rius menors com el Sió, el Riu Corb o el Riu de Set apleguen les seves escorrenties. Val a dir que el Segre, gràcies als seus afluents de la Noguera Pallaresa i de la Noguera Ribagorçana, és el principal col·lector intern del país i comprèn la pràctica totalitat de la conca de l’Ebre a Catalunya. Al curs baix de l’Ebre hi conflueix un seguit de tributaris poc cabalosos amb origen a les serralades prelitorals i litorals, com el Matarranya, el Riu de Siurana, el Riu Sec i el Canaleta.

S’ha de tenir present que al territori adscrit a les conques internes de Catalunya hi viu el 92% de la població del país. Tot i això, la demanda de recursos hídrics d’aquestes conques suposa el 34% de la del conjunt català. Això s’explica pel fet que les demandes més elevades, que són per a ús agrícola, es concentren al sector pertanyent a les conques intercomunitàries, bàsicament als regadius del Segre i del baix Ebre. La seva demanda hídrica suposa, segons l’ACA, al voltant del 55% del total català. Per tant, hi ha un clar contrast entre la preferència d’usos de les dues conques i la distribució del seu poblament.

Per al conjunt dels rius catalans cal fer esment del seu recorregut perpendicular en el sentit que, per regla general, prenen un trajecte nord-sud que difereix obertament de l’orientació predominant oest-est dels sistemes muntanyosos. Per tot plegat, els rius estan obligats a obrir-se pas entre les muntanyes i a descriure congostos prou espectaculars com els de Mont-rebei (Noguera Ribagorçana), Collegats i Terradets (Noguera Pallaresa), les Guilleries (Ter), el Cairat (Llobregat), la Riba (Francolí) o el pas de Barrufemes (Ebre), entre altres.

Les variacions estacionals i interanuals de la precipitació a Catalunya impliquen la possibilitat de la no-coincidència temporal entre l’oferta i la demanda dels recursos hídrics (per abastaments urbans, industrials, hidroelèctrics i regadius, bàsicament). Aquest fet ha potenciat l’emmagatzematge dels cabals en èpoques de major disponibilitat per tal de suplir les demandes. A Catalunya, els embassaments se situen principalment als trams de capçalera i trams mitjans, i en regulen fortament el règim hidrològic. La progressiva construcció d’aquestes obres hidràuliques al llarg del segle XX ha redundat en un aprofitament molt intens d’alguns rius en els quals es pot constatar, perfectament, com s’esglaonen les preses al llarg del seu curs (la Noguera Pallaresa, la Noguera Ribagorçana, el Segre o el Ter, especialment).

Tot i que a Catalunya els estanys naturals no tenen una gran profusió en el territori, s’han de prendre en consideració els prop de 500 d’origen glaciar, d’extensió reduïda, que esquitxen sobretot els Pirineus occidentals. S’hi han d’afegir els estanys càrstics com el de Banyoles, el més conegut del país, els endorreics com el d’Ivars d’Urgell o de Sils o les llacunes litorals a sectors com els deltes de l’Ebre i del Llobregat o dels aiguamolls de l’Empordà.

Les aigües subterrànies a Catalunya gaudeixen d’una rellevància destacada tant en l’abastament d’aigua potable com en el subministrament de la indústria i de l’agricultura. Segons l’ACA constitueixen al voltant del 35% del total dels recursos hídrics utilitzats i s’estimen superiors a 900 hm3/any. A Catalunya s’han diferenciat 49 àrees hidrogeològiques 23 de les quals ubicades a les conques internes i 26 a les conques catalanes de l’Ebre. Són macrounitats bàsiques que abasten els diferents aqüífers del territori que són de diferent naturalesa: de tipus porós o granular (materials no consolidats), de fissurats i càrstics (materials consolidats), i de mixtos, que tenen permeabilitat per porositat i fissuració. Pel que fa als aprofitaments subterranis a Catalunya, són especialment destacats a la façana litoral on hi ha aqüífers, com al Llobregat, a la Tordera o al baix Ter, entre d’altres. Tenen un paper preponderant en l’abastament de Barcelona i la seva àrea d’influència, al Maresme i a la Costa Brava.

Clima

Catalunya forma part, majoritàriament, del domini climàtic mediterrani a conseqüència de la seva posició latitudinal. Aquesta posició facilita la influència intermitent de masses d’aire atlàntiques pròpies dels climes freds i humits del nord i masses d’aire seques i càlides procedents de latituds subtropicals. Per altra banda, la situació del Principat en la façana occidental de la conca mediterrània proporciona alguns trets climàtics singulars que matisen el patró general mediterrani. Aquests factors, afegits a la distància respecte el mar i sobretot a la presència d’un relleu complex i heterogeni amb multitud d’orientacions i altituds impliquen la presència d’un autèntic mosaic de climes malgrat les relatives reduïdes dimensions del nostre país.

A la franja costanera i als sectors prelitorals que no es desvinculen de la influència marítima les temperatures són moderadament suaus i els valors mitjans anuals oscil·len entre els 17ºC del sector sud (Torredembarra 16,5ºC) i els 15ºC de les comarques del nord (15,1 ºC Figueres). L’efecte regulador de la mar mediterrània permet durant l’estiu temperatures mitjanes força suaus (Blanes 23,9ºC a l’agost) i a l’hivern evita que baixin tant com a l’interior (l’Estartit 9ºC al gener). Les precipitacions anuals a la franja costanera són relativament modestes i els valors mitjans anuals fluctuen aproximadament entre els 500 mm de les comarques litorals tarragonines i els 700 mm de les gironines. El règim pluviomètric segueix en general el patró mediterrani i es caracteritza per un contrast entre les escasses precipitacions de l’estiu i les pluges abundants i puntualment torrencials de la tardor.

A mesura que ens desplacem a l’interior del territori la influència marítima minva i a les comarques del prelitoral les temperatures mitjanes anuals són més baixes i oscil·len entre els 14-15ºC (Montblanc 14,3ºC, Girona 14,6ºC). Els trets climàtics mediterranis adopten certa tendència continental respecte el litoral amb hiverns més freds i estius més càlids. El règim pluviomètric no varia en excés i l’estiu continua essent l’estació més eixuta i la tardor la més plujosa. En canvi les precipitacions mitjanes anuals augmenten lleugerament, sobretot a les comarques gironines, que es veuen afavorides per la proximitat dels Pirineus, la Serralada Transversal, el Montseny i les Guilleries. Les quantitats oscil·len entre els 500 i 900 mm anuals: Vilafranca del Penedès 610 mm, Santa Maria Palautordera 828 mm i Banyoles 850 mm.

La depressió central és el sector climàtic de Catalunya més continental amb temperatures molt càlides a l’estiu i notablement fredes a l’hivern el que comporta una marcada amplitud tèrmica al llarg de l’any. La temperatura mitjana anual presenta valors compresos entre els 12ºC i els 15ºC (Lleida 14,4ºC) si bé els valors mitjans més baixos s’enregistren a l’altiplà de la Segarra, nord del Bages i Osona (Torelló 12,9ºC). Aquest tipus de clima és força sec sobretot en el sector més occidental que comprèn gran part del Segrià, la plana d’Urgell, el sud de la Segarra i el nord de les Garrigues amb precipitacions anuals entre els 400 i 500 mm tan sols i amb màxims estacionals repartits entre la tardor i la primavera. En canvi, al sector oriental de la depressió central, els registres de precipitació assoleixen els 700 mm anuals però amb valors superiors al nord i est de la comarca d’Osona, on la tardor és l’estació més plujosa.

Les comarques de muntanya dels Pirineus continuen formant part en general del domini climàtic mediterrani però dins d’una franja de transició climàtica cap als trets oceànics. La complexa orografia d’aquest sector determina que les temperatures oscil·lin força entre punts propers. En general al fons de les valls les temperatures mitjanes anuals fluctuen entre els 9ºC i 12ºC (Sort 12,4ºC, Puigcerdà 10,2ºC, Camprodon 9,2ºC), amb valors lleugerament més alts a les comarques prepirinenques. En canvi, la temperatura baixa ràpidament amb l’altitud i a la Molina (1 750 m) i Núria (1 964 m) s’enregistren valors mitjans anuals de 5,2ºC i 4,5ºC respectivament. En els cims més elevats del Principat la temperatura encara descendeix més i els valor mitjans anuals s’acosten als 0ºC. És precisament en aquests sectors d’elevada altitud on s’assoleixen les temperatures més baixes de tot el país amb valors mitjans durant el mes de gener que s’apropen als -3ºC o -4ºC tan sols. Les precipitacions són abundants amb valors compresos entre els 900 i 1 200 mm anuals (Camprodon 1 120 mm), si bé les zones afectades per ombres pluviomètriques les quantitats són força més modestes (Llívia 705 mm, Sort 766 mm). Els màxims de precipitació s’enregistren en general durant l’estiu, fet que inverteix les pautes pluviomètriques essencialment mediterrànies i que és conseqüència de la notable activitat tempestuosa que es desenvolupa sobretot durant els mesos de juny, juliol i agost. Finalment, cal destacar el clima de la Vall d’Aran que a causa de la seva orientació oberta al nord-oest és l’única comarca que presenta un clima atlàntic. Es caracteritza per gaudir de temperatures més suaus que a d’altres indrets dels Pirineus catalans, però sobretot perquè té una distribució regular de la precipitació al llarg de tot l’any (Viella 919 mm anuals).

Població

La població catalana ha experimentat, en el decurs dels darrers anys, un punt d’inflexió respecte el llarg període d’estancament que es va viure des del final dels anys setanta fins al final dels anys noranta. Aquest punt d’inflexió ha fet possible el salt dels 6 als més de 7 milions d’habitants en un temps molt breu. Al darrere d’aquest creixement marcat cal cercar la represa de les onades migratòries, ara procedents de l’estranger. Tot i les transformacions esdevingudes en el conjunt de la dinàmica poblacional catalana aquesta manté, sense pal·liatius, els trets propis de la demografia del món desenvolupat del nostre entorn. Això vol dir: unes taxes de natalitat i de mortalitat baixes, un creixement vegetatiu poc vigorós, una esperança de vida elevada i una estructura per sexe i edat que tendeix a l’envelliment. Això no treu que es puguin identificar diferències més que evidents segons l’àrea del país on ens trobem.

La població catalana, segons les dades provisionals del padró, a 1 de gener de 2008, era de 7 354 441 habitants. Aquesta xifra suposa un increment de més d’un milió d’habitants respecte el 1998. En contraposició a la dinàmica anterior, cal recordar que al període 1981-1996 Catalunya només va créixer poc més de 90 000 efectius (de 5,96 a 6,09 milions, respectivament). Aquesta progressió tan ostensible ha permès que, als primers anys del segle XXI, contràriament al que havia succeït a la dècada anterior, cap comarca perdi habitants. Malgrat les diferències en el ritme de creixement de les diverses comarques, estimulat per efecte de la immigració, és indubtable el fort pes que continua tenint la demarcació de Barcelona dins el conjunt català i que aglutina l’engròs dels guanys. Així, aquest àmbit territorial, entre 1998 i 2007 passà de 4,67 milions d’habitants a 5,33 (el 72,5% de la població catalana el 2007). Pel que respecta a les pautes de distribució de la població catalana, continuen mantenint-se les característiques que s’anaren consolidant en el transcurs del segle XX: una concentració creixent en les diverses corones metropolitanes de Barcelona amb uns eixos de poblament clarament definits al llarg del litoral, del corredor prelitoral i de les valls fluvials. És una tendència que es perllonga de manera decreixent cap al nord, fins a Girona i, pel sud, fins el camp de Tarragona. Les densitats demogràfiques minven conforme ens desplacem cap a l’interior del país fins assolir uns valors mínims a les comarques dels Pirineus i Prepirineus de Lleida i a comarques tarragonines com el Priorat i la Terra Alta.

El creixement vegetatiu de Catalunya, des de la segona meitat de la dècada dels 1970, ha estat definit per la plena inclusió dins del règim demogràfic postransicional, és a dir, pel pas a un estadi amb unes taxes brutes de natalitat i de mortalitat molt baixes de manera que gairebé les unes s’anul·len amb les altres. L’efecte més destacat és un creixement vegetatiu molt reduït que es manté en paràmetres similars encara que amb lleugeres fluctuacions. El que ha provocat l’enfonsament del creixement vegetatiu no ha estat la caiguda de la mortalitat, que ja es trobava en uns nivells molt baixos (inferiors al 10‰ en iniciar-se el període), sinó l’espectacular caiguda de la natalitat, que ha passat del 19,5‰ de 1975, al 8,82‰ el 1995 (de 2,72 fills/dona de 1975 cau a 1,14 de 1995). Per tant, el nombre de naixements s’ha anat acostant progressivament al de defuncions fins a l’extrem d’assolir el creixement vegetatiu 0 el 1995. Posteriorment, però, s’ha recuperat fins a un 3,54‰ el 2006.

La reducció de la fecunditat, juntament amb l’increment gradual en l’esperança de vida, ha comportat l’envelliment relatiu de la població. En el cas de les dones l’esperança de vida ha passat dels 78,5 anys (1980-81) als 83,4 (2000-01); de manera paral·lela els homes han passat d’una esperança de vida dels 72,6 als 76,3 anys, respectivament. La traducció de l’envelliment relativa a l’estructura per edats dels habitants és inequívoca. Els menors de 15 anys han passat de representar el 25,6% dels habitants el 1975, al 14,1% de 2005. En sentit invers, els majors de 65 anys han passat de representar el 10,2% dels habitants el 1975, al 16,5% de 2005. En plasmar-ho a efectes de piràmides d’edat per a anys successius, la seva base corresponent a les generacions infantils s’ha anat escurçant mentre que els braços de la població adulta i gran són més llargs. D’aquesta manera, els braços més llargs de la piràmide ja no són els de la seva base sinó que es van traslladant a edats superiors.

No a tot arreu, però, el comportament és idèntic pel que fa a l’estructura per edats. En les comarques amb un major dinamisme socioeconòmic i on, en les diverses tongades migratòries, s’han beneficiat de l’arribada de població jove, el grau d’envelliment s’ha contingut. En serien un exemple les comarques metropolitanes o les del litoral i prelitoral comprès entre Girona i Tarragona. Contràriament, les comarques més estancades i on el saldo migratori ha estat tradicionalment negatiu, el procés d’envelliment s’ha accelerat. En serien una mostra les comarques pirinenques i prepirinenques i també algunes de l’interior de Tarragona. A tall d’exemple, l’any 2003, al Priorat, els menors de 15 anys sols representaven el 10,4% de la població total i, al Ripollès, sumaven el 10,7%. En canvi, a l’altre extrem, al Pla de l’Estany assolien el 16,3% i, al Gironès, el 16,1%. Pel que respecta a la població de 65 anys o més, al Pallars Jussà suposava el 28,7% i, al Priorat, el 27,4%. A l’altre extrem, amb uns valors inferiors a la meitat d’aquests, se situaven comarques com la Vall d’Aran (12,9%), el Baix Llobregat (13,0%) o el Vallès Oriental (13,1%).

Els contrastos territorials demogràfics associats a les dinàmiques socioeconòmiques també es reflectien en indicadors com la natalitat. L’any 2004, per la banda baixa, a la Ribera d’Ebre, la taxa de natalitat tan sols fou del 3,5‰; al Priorat, del 4,4‰ i, a la Terra Alta, del 6,5‰. A l’altre extrem, el Gironès assolia un 14,1‰ i el Vallès Occidental, el Vallès Oriental i l’Alt Penedès superaven el 13‰.

La tongada migratòria de població estrangera arribada durant la darrera dècada, a part d’explicar l’ augment accentuat en el nombre d’efectius, també ha contribuït a frenar la tendència a la caiguda de la fecunditat i a l’envelliment de la població. Així, el nombre mitjà de fills per dona ha passat del mínim històric d’1,14 l’any 1995 a 1,49 de 2007. Paral·lelament es calcula que, si a la piràmide de 2005 es restessin els nascuts a l’estranger (sense comptar els fills de pares estrangers nascuts a Catalunya), el pes dels majors de 65 anys, hauria arribat a representar el 18,2% del total, 2 punts per sobre de l’efectivament enregistrat.

L’obertura dels mercats de treball municipals, arreu del Principat, ha portat associat un augment progressiu de la mobilitat entre els punts de residència dels treballadors i els llocs on se situen les seves ocupacions laborals. Les comarques més obertes són les metropolitanes de Barcelona. Ara bé, altres comarques denoten nivells també molt elevats d’obertura, com ara Osona, Anoia o Pla de l’Estany, entre d’altres.

Precipitaciķ mitjana anual

Mapa amb les isohietes de la pluviometria mitjana anual de Catalunya.

Els mapes de l’Atles Nacional de Catalunya es poden descarregar en dues versions: o bé com a mapa interactiu SIG (per a consultes avanįades) o bé com a informaciķ estātica en format imatge, com la resta de recursos (grāfics i fotografies). Premeu a l’enllaį ‘consulta interactiva’ o ‘informaciķ elaborada’ a continuaciķ segons el nivell de consulta que necessiteu.

Agricultura, ramaderia i pesca

El pes de les activitats agràries en l’economia catalana és cada vegada menor. L’any 2006 només representava l’1,5% del PIB amb una producció final agrària de 3 891 milions d’euros. Això no obstant, tot i enregistrar una balança comercial deficitària que obliga a importar part de l’alimentació per la cabana ramadera, el sistema agrari català és el primer subministrador de matèries primeres bàsiques a una potent agroindústria moderna, tecnificada i altament competitiva dins el marc europeu, sobretot en el subsector carni.

El paper central del conjunt de les produccions agropecuàries recau en la ramaderia. I d’aquestes, el 42% del volum econòmic del sistema agrari català gira entorn l’engreix del porcí, només a mans del 9% de les explotacions. Per contra, el 53% de les explotacions agràries catalanes conreen llenyosos (vinya, olivera, fruita fresca i fruita seca), cosa que representa una quarta part del total de la producció agroeconòmica.

Avui, la Catalunya agrària és desigual en termes d’empresa, de rendibilitat i de produccions. La fruita i el vi sobretot, i fins fa poc la llet i el porc, al costat d’agroindústries fortes, mostren la cara capitalitzada, tecnificada i especialitzada d’una activitat titllada de tradicional; per contra, continua la marginalitat del conjunt de l’economia agrària catalana. La competència internacional dels productes, els costos de producció, la desregulació dels mercats, l’oscil·lació de preus… alimenten el desànim i desmotiven un sector productiu però poc rendible (el 60% de les explotacions agràries tenen uns beneficis inferiors a la mitjana de Catalunya), en general, poc potenciat per les polítiques nacionals, molt lligat al territori i poc valorat per la societat.

Geogràficament, destaquen tres grans zones agràries: a) la de muntanya (Pirineus i Prepirineus) on predomina l’activitat ramadera extensiva (boví i oví de carn, el segon darrerament en retrocés important); b) la zona central de Catalunya que s’estendria cap al nord (fins a les planes gironines) on domina el cereal i el cereal farratger combinat amb ramaderia intensiva (porquí i/o boví de carn), i c) la regió de ponent (que s’estèn fins al sud) on el conreu per excel·lència són els llenyosos: vinya, olivera, fruita fresca i fruita seca. Amb tot, hi ha petits espais de producció que mereixen atenció com ara: l’horta a les comarques metropolitanes de l’àrea de Barcelona i al delta de l’Ebre; la producció d’oli sobretot a les Garrigues i Siurana; la fruita dolça de producció integrada a les comarques gironines, en especial a l’Empordà…

En hectàrees, els espais agraris de les comarques de ponent i de les terres de l’Ebre abasten quasi el 70% de les terres llaurades de Catalunya, mentre que les comarques gironines, amb un marcat accent ramader, només aglutinen el 12% de la superfície agrària. El 70% del total de les terres llaurades són de secà, però són les de regadiu les que darrerament amplien la seva presència (sobretot a les terres de ponent) amb l’objectiu de millorar la rendibilitat.

Tot i que la Catalunya agrària presenta un mosaic extens i diversificat de cultius, el 65% els conreus són herbacis. El cereal per gra (especialment l’ordi) i els farratges (la userda) són els cultius més extensos. Entre els llenyosos, hi destaca l’olivera (encara que en retrocés), els fruits secs (sobretot l’ametlla) i la fruita dolça (amb un predomini de la poma). Els conreus industrials (gira-sol, soja, colza) que havien simultanejat amb el blat de moro, durant bona part dels anys 1990, han quedat reduïts a l’1% de la superfície agrícola catalana.

No obstant això, el conreu a Catalunya ocupa el 28% de la superfície (i a més un 13% són prats i pastures). És a dir, en total, poc més d’un milió d’hectàrees es destinen a la producció d’aliments (majoritàriament pel bestiar), xifra en retrocés, primer, per l’abandonament de les àrees més marginals (augmenta l’espai de la foresta) i, segon, pels creixements urbanístics i d’infraestructures amb una clara tendència a expandir-se sobretot als espais de planura.

El percentatge d’ocupació agrària és del 2,4%, és a dir, per sobre del d’Alemanya, Regne Unit, Suècia i Bèlgica. Aquí, però, preocupa especialment que només el 21% dels titulars d’explotació treballin a temps complet. Per contra, el nombre d’assalariats, des de fa algunes dècades, marca una dinàmica creixent i lligada a l’augment de la dimensió de les explotacions agràries amb, encara, fort accent familiar.

El territori català compta amb 57 500 explotacions agràries (2005), xifra que, des de sempre, continua en recessió. La darrera pèrdua intercensal se situa en el 14,5% i tot plegat fa suposar que el comportament continuarà decreixent encara que potser més lentament.

Però tot i que a les explotacions agràries majoritàriament es treballen terres en propietat, tot i això l’arrendament avança i ja representa el 28% del total de la terra treballada.

En termes estructurals seguirà el reajustament i la concentració de terres en cada vegada menys mans. Creix la dimensió de les explotacions agràries més grans, les majors de 50 hectàrees, però continuen predominant-hi les petites, les de menys de 10 ha, que encara representen el 61% però que només apleguen l’11% de la superfície agrària.

Tot i el fort arrelament d’aquest model agrari productivista basat en la ramaderia intensiva, les explotacions amb bestiar perden pes tant en nombre com en volum d’animals. El sector porcí és, des de la dècada dels 1980 el producte estrella i aglutina el 62% del total dels caps de bestiar (i Catalunya té el 45% de la cabana porcina de l’Estat espanyol). A aquesta producció ramadera li segueixen, per ordre d’importància, l’aviram i el boví de carn, ambdós però en recessió. La pujada del preu del carburant i dels seus derivats fa temps que repercuteix en l’increment dels costos de producció. Molts ramaders decideixen plegar. L’escassa valoració econòmica de l’activitat, l’ús intensiu dels inputs agraris i la sobremecanització de les explotacions, massa sovint, resulten insuportables i incontrolables.

L’actual model agrari resultat de l’aplicació de la Política Agrària Comunitària (PAC), de l’evolució del mercat i de la pròpia conjuntura social i econòmica, té com a contrapunt que la pagesia cada vegada està més desplaçada dels centres de decisió i control de les seves produccions i més depenent de l’agroindústria. La desaparició de les petites explotacions, la pèrdua constant d’ocupació i de sòl d’alt valor agrícola, la desarticulació de paisatges rurals, la degradació d’agrosistemes per la intensificació d’algunes activitats agràries… són alguns exemples de l’alt grau de debilitat i de vulnerabilitat d’aquest sector que fa temps que demana a crits una reconversió.

Durant la darrera dècada s’ha iniciat amb ganes el desenvolupament de mètodes d’explotació més compatibles amb el medi ambient. L’agricultura i la ramaderia ecològica, la producció integrada i l’estalvi d’aigua avui ja estan implicant projectes liderats per la pagesia que cada vegada més entén que l’activitat agrària és indispensable per a la dinamització del territori. En aquest sentit, el model de futur del sistema agrari català requereix incentivar els productes de qualitat tot vetllant per la seva singularitat, i sobretot, per aconseguir que siguin els mateixos productors, millor de forma associada, els que primer transformin i després comercialitzin els seus propis productes. Només així garantiran la seva viabilitat econòmica.

El sector pesquer català compta amb una flota de 1 246 embarcacions, que es distribueix en 19 ports i 32 confraries de pescadors. És una flota petita de litoral; és a dir, que fa una pesca de dia; aquest tipus de pesca permet que el sector ofereixi un producte fresc i de primera qualitat.

El repte del sector pesquer català és la millora de la rendibilitat de la seva activitat i la sostenibilitat del recurs que explota. Per aconseguir aquests objectius cal una millor gestió energètica de la flota, una revaloració del producte autòcton i una actitud responsable i amb visió de futur de totes les parts implicades.

Paral·lelament, l’aqüicultura actualment es basa en el cultiu d’orada i llobarro i de musclo i ostró. De cara al futur, per una banda, s’han de consolidar aquests cultius i anar cap a la diversificació d’altres espècies com ara el llenguado, el rèmol, la cloïssa i la corbina i, per l’altra, cal anar cap al desenvolupament de l’aqüicultura en aigua dolça.

Riscos naturals

Per risc natural entenem qualsevol situació o esdeveniment físic extrem on es produeix un alliberament d’energia o matèria que ocasiona danys a la població i a tot allò que aquesta població valora. Els riscos naturals derivats del cicle hidrològic, com les inundacions i les sequeres, constitueixen els principals riscos naturals a Catalunya. Però també altres riscos naturals d’origen geofísic com les allaus de neu, les esllavissades de terres, els esfondraments o els terratrèmols hi tenen una presència rellevant.

Vegetació

La vegetació de Catalunya presenta una diversitat notable. Des de la costa fins els Pirineus se succeeixen tot un conjunt de comunitats vegetals que constitueixen una bona representació de les principals regions biogeogràfiques d’Europa. Una varietat de paisatges vegetals que va des dels alzinars mediterranis del litoral fins als boscos subalpins de pi negre, tot passant pels boscos caducifolis de la muntanya mitjana.