Densitat de poblaciķ

Mapa de densitat de les comarques de Catalunya

Els mapes de l’Atles Nacional de Catalunya es poden descarregar en dues versions: o bé com a mapa interactiu SIG (per a consultes avanįades) o bé com a informaciķ estātica en format imatge, com la resta de recursos (grāfics i fotografies). Premeu a l’enllaį ‘consulta interactiva’ o ‘informaciķ elaborada’ a continuaciķ segons el nivell de consulta que necessiteu.

 

Població

La població catalana ha experimentat, en el decurs dels darrers anys, un punt d’inflexió respecte el llarg període d’estancament que es va viure des del final dels anys setanta fins al final dels anys noranta. Aquest punt d’inflexió ha fet possible el salt dels 6 als més de 7 milions d’habitants en un temps molt breu. Al darrere d’aquest creixement marcat cal cercar la represa de les onades migratòries, ara procedents de l’estranger. Tot i les transformacions esdevingudes en el conjunt de la dinàmica poblacional catalana aquesta manté, sense pal·liatius, els trets propis de la demografia del món desenvolupat del nostre entorn. Això vol dir: unes taxes de natalitat i de mortalitat baixes, un creixement vegetatiu poc vigorós, una esperança de vida elevada i una estructura per sexe i edat que tendeix a l’envelliment. Això no treu que es puguin identificar diferències més que evidents segons l’àrea del país on ens trobem.

La població catalana, segons les dades provisionals del padró, a 1 de gener de 2008, era de 7 354 441 habitants. Aquesta xifra suposa un increment de més d’un milió d’habitants respecte el 1998. En contraposició a la dinàmica anterior, cal recordar que al període 1981-1996 Catalunya només va créixer poc més de 90 000 efectius (de 5,96 a 6,09 milions, respectivament). Aquesta progressió tan ostensible ha permès que, als primers anys del segle XXI, contràriament al que havia succeït a la dècada anterior, cap comarca perdi habitants. Malgrat les diferències en el ritme de creixement de les diverses comarques, estimulat per efecte de la immigració, és indubtable el fort pes que continua tenint la demarcació de Barcelona dins el conjunt català i que aglutina l’engròs dels guanys. Així, aquest àmbit territorial, entre 1998 i 2007 passà de 4,67 milions d’habitants a 5,33 (el 72,5% de la població catalana el 2007). Pel que respecta a les pautes de distribució de la població catalana, continuen mantenint-se les característiques que s’anaren consolidant en el transcurs del segle XX: una concentració creixent en les diverses corones metropolitanes de Barcelona amb uns eixos de poblament clarament definits al llarg del litoral, del corredor prelitoral i de les valls fluvials. És una tendència que es perllonga de manera decreixent cap al nord, fins a Girona i, pel sud, fins el camp de Tarragona. Les densitats demogràfiques minven conforme ens desplacem cap a l’interior del país fins assolir uns valors mínims a les comarques dels Pirineus i Prepirineus de Lleida i a comarques tarragonines com el Priorat i la Terra Alta.

El creixement vegetatiu de Catalunya, des de la segona meitat de la dècada dels 1970, ha estat definit per la plena inclusió dins del règim demogràfic postransicional, és a dir, pel pas a un estadi amb unes taxes brutes de natalitat i de mortalitat molt baixes de manera que gairebé les unes s’anul·len amb les altres. L’efecte més destacat és un creixement vegetatiu molt reduït que es manté en paràmetres similars encara que amb lleugeres fluctuacions. El que ha provocat l’enfonsament del creixement vegetatiu no ha estat la caiguda de la mortalitat, que ja es trobava en uns nivells molt baixos (inferiors al 10‰ en iniciar-se el període), sinó l’espectacular caiguda de la natalitat, que ha passat del 19,5‰ de 1975, al 8,82‰ el 1995 (de 2,72 fills/dona de 1975 cau a 1,14 de 1995). Per tant, el nombre de naixements s’ha anat acostant progressivament al de defuncions fins a l’extrem d’assolir el creixement vegetatiu 0 el 1995. Posteriorment, però, s’ha recuperat fins a un 3,54‰ el 2006.

La reducció de la fecunditat, juntament amb l’increment gradual en l’esperança de vida, ha comportat l’envelliment relatiu de la població. En el cas de les dones l’esperança de vida ha passat dels 78,5 anys (1980-81) als 83,4 (2000-01); de manera paral·lela els homes han passat d’una esperança de vida dels 72,6 als 76,3 anys, respectivament. La traducció de l’envelliment relativa a l’estructura per edats dels habitants és inequívoca. Els menors de 15 anys han passat de representar el 25,6% dels habitants el 1975, al 14,1% de 2005. En sentit invers, els majors de 65 anys han passat de representar el 10,2% dels habitants el 1975, al 16,5% de 2005. En plasmar-ho a efectes de piràmides d’edat per a anys successius, la seva base corresponent a les generacions infantils s’ha anat escurçant mentre que els braços de la població adulta i gran són més llargs. D’aquesta manera, els braços més llargs de la piràmide ja no són els de la seva base sinó que es van traslladant a edats superiors.

No a tot arreu, però, el comportament és idèntic pel que fa a l’estructura per edats. En les comarques amb un major dinamisme socioeconòmic i on, en les diverses tongades migratòries, s’han beneficiat de l’arribada de població jove, el grau d’envelliment s’ha contingut. En serien un exemple les comarques metropolitanes o les del litoral i prelitoral comprès entre Girona i Tarragona. Contràriament, les comarques més estancades i on el saldo migratori ha estat tradicionalment negatiu, el procés d’envelliment s’ha accelerat. En serien una mostra les comarques pirinenques i prepirinenques i també algunes de l’interior de Tarragona. A tall d’exemple, l’any 2003, al Priorat, els menors de 15 anys sols representaven el 10,4% de la població total i, al Ripollès, sumaven el 10,7%. En canvi, a l’altre extrem, al Pla de l’Estany assolien el 16,3% i, al Gironès, el 16,1%. Pel que respecta a la població de 65 anys o més, al Pallars Jussà suposava el 28,7% i, al Priorat, el 27,4%. A l’altre extrem, amb uns valors inferiors a la meitat d’aquests, se situaven comarques com la Vall d’Aran (12,9%), el Baix Llobregat (13,0%) o el Vallès Oriental (13,1%).

Els contrastos territorials demogràfics associats a les dinàmiques socioeconòmiques també es reflectien en indicadors com la natalitat. L’any 2004, per la banda baixa, a la Ribera d’Ebre, la taxa de natalitat tan sols fou del 3,5‰; al Priorat, del 4,4‰ i, a la Terra Alta, del 6,5‰. A l’altre extrem, el Gironès assolia un 14,1‰ i el Vallès Occidental, el Vallès Oriental i l’Alt Penedès superaven el 13‰.

La tongada migratòria de població estrangera arribada durant la darrera dècada, a part d’explicar l’ augment accentuat en el nombre d’efectius, també ha contribuït a frenar la tendència a la caiguda de la fecunditat i a l’envelliment de la població. Així, el nombre mitjà de fills per dona ha passat del mínim històric d’1,14 l’any 1995 a 1,49 de 2007. Paral·lelament es calcula que, si a la piràmide de 2005 es restessin els nascuts a l’estranger (sense comptar els fills de pares estrangers nascuts a Catalunya), el pes dels majors de 65 anys, hauria arribat a representar el 18,2% del total, 2 punts per sobre de l’efectivament enregistrat.

L’obertura dels mercats de treball municipals, arreu del Principat, ha portat associat un augment progressiu de la mobilitat entre els punts de residència dels treballadors i els llocs on se situen les seves ocupacions laborals. Les comarques més obertes són les metropolitanes de Barcelona. Ara bé, altres comarques denoten nivells també molt elevats d’obertura, com ara Osona, Anoia o Pla de l’Estany, entre d’altres.