El pes de les activitats agràries en l’economia catalana és cada vegada menor. L’any 2006 només representava l’1,5% del PIB amb una producció final agrària de 3 891 milions d’euros. Això no obstant, tot i enregistrar una balança comercial deficitària que obliga a importar part de l’alimentació per la cabana ramadera, el sistema agrari català és el primer subministrador de matèries primeres bàsiques a una potent agroindústria moderna, tecnificada i altament competitiva dins el marc europeu, sobretot en el subsector carni.

El paper central del conjunt de les produccions agropecuàries recau en la ramaderia. I d’aquestes, el 42% del volum econòmic del sistema agrari català gira entorn l’engreix del porcí, només a mans del 9% de les explotacions. Per contra, el 53% de les explotacions agràries catalanes conreen llenyosos (vinya, olivera, fruita fresca i fruita seca), cosa que representa una quarta part del total de la producció agroeconòmica.

Avui, la Catalunya agrària és desigual en termes d’empresa, de rendibilitat i de produccions. La fruita i el vi sobretot, i fins fa poc la llet i el porc, al costat d’agroindústries fortes, mostren la cara capitalitzada, tecnificada i especialitzada d’una activitat titllada de tradicional; per contra, continua la marginalitat del conjunt de l’economia agrària catalana. La competència internacional dels productes, els costos de producció, la desregulació dels mercats, l’oscil·lació de preus... alimenten el desànim i desmotiven un sector productiu però poc rendible (el 60% de les explotacions agràries tenen uns beneficis inferiors a la mitjana de Catalunya), en general, poc potenciat per les polítiques nacionals, molt lligat al territori i poc valorat per la societat.

Geogràficament, destaquen tres grans zones agràries: a) la de muntanya (Pirineus i Prepirineus) on predomina l’activitat ramadera extensiva (boví i oví de carn, el segon darrerament en retrocés important); b) la zona central de Catalunya que s’estendria cap al nord (fins a les planes gironines) on domina el cereal i el cereal farratger combinat amb ramaderia intensiva (porquí i/o boví de carn), i c) la regió de ponent (que s’estèn fins al sud) on el conreu per excel·lència són els llenyosos: vinya, olivera, fruita fresca i fruita seca. Amb tot, hi ha petits espais de producció que mereixen atenció com ara: l’horta a les comarques metropolitanes de l’àrea de Barcelona i al delta de l’Ebre; la producció d’oli sobretot a les Garrigues i Siurana; la fruita dolça de producció integrada a les comarques gironines, en especial a l’Empordà...

En hectàrees, els espais agraris de les comarques de ponent i de les terres de l’Ebre abasten quasi el 70% de les terres llaurades de Catalunya, mentre que les comarques gironines, amb un marcat accent ramader, només aglutinen el 12% de la superfície agrària. El 70% del total de les terres llaurades són de secà, però són les de regadiu les que darrerament amplien la seva presència (sobretot a les terres de ponent) amb l’objectiu de millorar la rendibilitat.

Tot i que la Catalunya agrària presenta un mosaic extens i diversificat de cultius, el 65% els conreus són herbacis. El cereal per gra (especialment l’ordi) i els farratges (la userda) són els cultius més extensos. Entre els llenyosos, hi destaca l’olivera (encara que en retrocés), els fruits secs (sobretot l’ametlla) i la fruita dolça (amb un predomini de la poma). Els conreus industrials (gira-sol, soja, colza) que havien simultanejat amb el blat de moro, durant bona part dels anys 1990, han quedat reduïts a l’1% de la superfície agrícola catalana.

No obstant això, el conreu a Catalunya ocupa el 28% de la superfície (i a més un 13% són prats i pastures). És a dir, en total, poc més d’un milió d’hectàrees es destinen a la producció d’aliments (majoritàriament pel bestiar), xifra en retrocés, primer, per l’abandonament de les àrees més marginals (augmenta l’espai de la foresta) i, segon, pels creixements urbanístics i d’infraestructures amb una clara tendència a expandir-se sobretot als espais de planura.

El percentatge d’ocupació agrària és del 2,4%, és a dir, per sobre del d’Alemanya, Regne Unit, Suècia i Bèlgica. Aquí, però, preocupa especialment que només el 21% dels titulars d’explotació treballin a temps complet. Per contra, el nombre d’assalariats, des de fa algunes dècades, marca una dinàmica creixent i lligada a l’augment de la dimensió de les explotacions agràries amb, encara, fort accent familiar.

El territori català compta amb 57 500 explotacions agràries (2005), xifra que, des de sempre, continua en recessió. La darrera pèrdua intercensal se situa en el 14,5% i tot plegat fa suposar que el comportament continuarà decreixent encara que potser més lentament.

Però tot i que a les explotacions agràries majoritàriament es treballen terres en propietat, tot i això l’arrendament avança i ja representa el 28% del total de la terra treballada.

En termes estructurals seguirà el reajustament i la concentració de terres en cada vegada menys mans. Creix la dimensió de les explotacions agràries més grans, les majors de 50 hectàrees, però continuen predominant-hi les petites, les de menys de 10 ha, que encara representen el 61% però que només apleguen l’11% de la superfície agrària.

Tot i el fort arrelament d’aquest model agrari productivista basat en la ramaderia intensiva, les explotacions amb bestiar perden pes tant en nombre com en volum d’animals. El sector porcí és, des de la dècada dels 1980 el producte estrella i aglutina el 62% del total dels caps de bestiar (i Catalunya té el 45% de la cabana porcina de l’Estat espanyol). A aquesta producció ramadera li segueixen, per ordre d’importància, l’aviram i el boví de carn, ambdós però en recessió. La pujada del preu del carburant i dels seus derivats fa temps que repercuteix en l’increment dels costos de producció. Molts ramaders decideixen plegar. L’escassa valoració econòmica de l’activitat, l’ús intensiu dels inputs agraris i la sobremecanització de les explotacions, massa sovint, resulten insuportables i incontrolables.

L’actual model agrari resultat de l’aplicació de la Política Agrària Comunitària (PAC), de l’evolució del mercat i de la pròpia conjuntura social i econòmica, té com a contrapunt que la pagesia cada vegada està més desplaçada dels centres de decisió i control de les seves produccions i més depenent de l’agroindústria. La desaparició de les petites explotacions, la pèrdua constant d’ocupació i de sòl d’alt valor agrícola, la desarticulació de paisatges rurals, la degradació d’agrosistemes per la intensificació d’algunes activitats agràries... són alguns exemples de l’alt grau de debilitat i de vulnerabilitat d’aquest sector que fa temps que demana a crits una reconversió.

Durant la darrera dècada s’ha iniciat amb ganes el desenvolupament de mètodes d’explotació més compatibles amb el medi ambient. L’agricultura i la ramaderia ecològica, la producció integrada i l’estalvi d’aigua avui ja estan implicant projectes liderats per la pagesia que cada vegada més entén que l’activitat agrària és indispensable per a la dinamització del territori. En aquest sentit, el model de futur del sistema agrari català requereix incentivar els productes de qualitat tot vetllant per la seva singularitat, i sobretot, per aconseguir que siguin els mateixos productors, millor de forma associada, els que primer transformin i després comercialitzin els seus propis productes. Només així garantiran la seva viabilitat econòmica.

El sector pesquer català compta amb una flota de 1 246 embarcacions, que es distribueix en 19 ports i 32 confraries de pescadors. És una flota petita de litoral; és a dir, que fa una pesca de dia; aquest tipus de pesca permet que el sector ofereixi un producte fresc i de primera qualitat.

El repte del sector pesquer català és la millora de la rendibilitat de la seva activitat i la sostenibilitat del recurs que explota. Per aconseguir aquests objectius cal una millor gestió energètica de la flota, una revaloració del producte autòcton i una actitud responsable i amb visió de futur de totes les parts implicades.

Paral·lelament, l’aqüicultura actualment es basa en el cultiu d’orada i llobarro i de musclo i ostró. De cara al futur, per una banda, s’han de consolidar aquests cultius i anar cap a la diversificació d’altres espècies com ara el llenguado, el rèmol, la cloïssa i la corbina i, per l’altra, cal anar cap al desenvolupament de l’aqüicultura en aigua dolça.

© Institut Cartogràfic de Catalunya
© Autor del text: Anna Roca Torrent. Universitat de Girona