La producció d’habitatge és un factor social i econòmic determinant al nostre país. D’una banda, l’habitatge és un bé de primera necessitat i la inversió més gran que realitzen les famílies al llarg de la seva vida. De l’altra, la construcció és un sector econòmic important, tant per ell mateix com pel que indueix en altres activitats. L’activitat immobiliària a Catalunya durant els darrers quinze anys ha estat marcada per un creixement d’abast històric, amb un volum de producció sense precedents, a causa de la confluència de factors d’ordre econòmic i social. Com a conseqüència, el parc d’habitatges ha augmentat enormement i les característiques d’aquest creixement són específiques: hi ha hagut una davallada en la densitat de les tipologies d’edificació i s’ha produït una difusió de la seva producció sobre el territori que ha afectat principalment les àrees urbanes i les comarques costaneres. A partir de 2007 s’inicia una fase de recessió de la construcció.

L’evolució durant aquest període ha tingut dues grans etapes: la primera, més moderada, abraça des de finals dels anys vuitanta fins a principi dels noranta del segle XX; la segona, iniciada a partir de 1994, ha tingut una durada i una magnitud sense precedents. Les causes d’aquesta dinàmica expansiva han estat l’estabilitat iniciada amb la integració de l’Estat espanyol a la Unió Europea i els canvis impulsats per l’Administració per liberalitzar els mercats. Però també ha estat per variables derivades de tipus social i cultural, com la incorporació a la demanda de les generacions nascudes durant el baby boom, la reducció del nombre de persones per llar o la socialització del fenomen de la segona residència. El resultat ha estat l’ascensió de la construcció com un dels sectors més dinàmics de l’economia, i també, un augment exorbitat del preu de l’habitatge que, juntament amb la davallada del paper regulador del sector públic i la proliferació de les pràctiques especulatives, n’ha restringit el dret a amplis sectors de la societat.

Des d’una perspectiva territorial, aquesta etapa ha estat marcada pel trànsit d’un model de producció concentrat als nuclis turístics i als grans centres de producció, a un model més difús, caracteritzat per una pèrdua de pes de la costa respecte les àrees interiors i dels municipis grans respecte als del seu entorn. Així, doncs, tot i que la dinàmica immobiliària ha seguit privilegiant els àmbits metropolitans (Barcelona, Tarragona-Reus, Girona, Lleida) i les comarques turístiques (Alt Empordà, Baix Empordà, Selva, Baix Camp, Cerdanya), moltes comarques intermèdies, com Maresme, Vallès Oriental, Alt Penedès, Baix Penedès o Osona, han guanyat pes específic respecte el conjunt. L’encariment del preu de l’habitatge al cor de les ciutats ha impulsat la dislocació de la urbanització sobre els àmbits comarcals localitzats a redós de les grans infraestructures. Paral·lelament, l’augment general de la renda ha impulsat la millora dels estàndards de qualitat de l’habitatge (mida i qualitat dels materials), i això s’ha traduït en la substitució progressiva de les tipologies de molta densitat (habitatge plurifamiliar) per tipologies de poca densitat (habitatge unifamiliar). A les grans ciutats (Barcelona i àrea metropolitana, Tarragona, Girona, Lleida, Sabadell, Terrassa, etc.), on la pressió sobre el sòl ha estat important, han proliferat els habitatges plurifamiliars, mentre que als municipis petits del seu entorn, la possibilitat d’assolir estàndards de qualitat majors a preus més barats ha adobat la proliferació d’habitatges unifamiliars. La urbanització de poca densitat ha tingut com conseqüència un augment exponencial del consum de sòl, de la ineficiència energètica i de la mobilitat. La crisi econòmica iniciada el 2007 apunta una aturada forta i un reajustament de la construcció.

© Institut Cartogràfic de Catalunya
© Autor del text: Juli Valdunciel Coll. Universitat de Girona