El patrimoni cultural d’un poble, definit per la UNESCO l’any 1982, dins el marc de la Conferència Mundial celebrada a Mèxic, comprèn les obres dels seus artistes, arquitectes, músics, escriptors i savis, així com les creacions anònimes, sorgides de l’ànima popular, i el conjunt de valors que donen sentit a la vida, és a dir, les obres materials i no materials que expressen la creativitat d’aquest poble: la llengua, els ritus, les creences, els llocs i monuments històrics, la literatura, les obres d’art i els arxius i biblioteques.
El patrimoni cultural català és ric i divers. En l’àmbit artístic, centrant-nos en l’arquitectura, cal destacar el romànic, primer moviment artístic medieval que assoleix un grau d’internacionalitat a Europa i que deixa mostres excepcionals com el conjunt d’esglésies de la vall de Boí. D’altra banda, al final del segle XIX el modernisme es considerarà art nacional i deixarà obres importants d’arts decoratives i d’arquitectes com Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner o Josep Puig i Cadafalch. Quant a les arts plàstiques, des d’època medieval tenim pintors i escultors catalans de gran vàlua com Jaume Huguet, Lluís Dalmau, Antoni Viladomat, Marià Fortuny, Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Isidre Nonell, Josep Clarà. No obstant això, el segle XX és el que reuneix artistes de renom internacional com Joan Miró i Salvador Dalí, englobats dins el surrealisme tot i els seus estils i mètodes propis, o Antoni Tàpies, situat dins l’informalisme gràcies a les seves composicions matèriques.
Els museus catalans conserven, difonen i investiguen aquest conjunt d’obres significatives. La Llei de museus de 1990 ordena una estructuració mitjançant les xarxes temàtiques següents: ciència i tècnica, arqueologia i art, cadascuna de les quals és regida pels museus nacionals de cada matèria. Així, per exemple, la missió del Museu Nacional d’Art de Catalunya és la de vertebrar el discurs de la història de l’art en el territori. Al marge d’aquestes xarxes temàtiques, a Catalunya hi ha altres categories de museus, com els de l’Església o, més recentment, el MACBA o el Museu Picasso. Altres museus són els locals, que poden destacar també per les seves col·leccions d’art.
En l’àmbit de les lletres, els primers textos coneguts escrits en català són fragments de la versió catalana del Forum Iudicum i Les Homilies d’Organyà, tots dos del segle XII. Al segle XIII tenim les cròniques historiogràfiques i al XIV les novel·les cavalleresques de Joanot Martorell i la poesia d’Ausias Marc. Durant el renaixement i el barroc, el català viu una etapa de decadència quant a literatura culta, però es manté en la legislació i l’Administració i com a llengua popular. A mitjan segle XIX, amb la Renaixença destaquen personatges com Jacint Verdaguer, Narcís Oller, Joan Martorell i Àngel Guimerà. De l’inici del segle XX cal destacar poetes com Josep Carner i J. V. Foix; és el moment en què el catalanisme polític reivindica l’ensenyament del català i l’ús de la llengua en l’Administració, cosa que possibilita la creació de la normativa moderna, sobretot gràcies a Pompeu Fabra. Durant la dictadura franquista, el català serà objecte de persecució sistemàtica, però perdurarà com a llengua de transmissió familiar fins que, amb la democràcia, es normalitzarà el seu ús a les escoles, mitjans de comunicació, món econòmic i indústries culturals. Noms destacables del moment són Josep Pla, Mercè Rodoreda, Salvador Espriu o, més recentment, Miquel Martí i Pol o Quim Monzó.
Els serveis bibliotecaris catalans, organitzats mitjançant el Sistema Bibliotecari de Catalunya, que es regula segons la Llei 4/1993 de 18 de març, s’ocupen de conservar i difondre el patrimoni bibliogràfic del país. L’integren la Biblioteca Nacional de Catalunya, el Sistema de Lectura Pública, les biblioteques universitàries, les biblioteques de centres d’ensenyament no universitari i les biblioteques especialitzades.
Pel que fa al patrimoni cultural immaterial, Catalunya té una gran riquesa de costums i tradicions. D’una banda, podem destacar representacions com la sardana, el ball de bastons i els castellers. D’altra banda, centrant-nos en les festes i celebracions populars, ens hem de referir a la celebració de Sant Jordi, patró de Catalunya (23 d’abril), la revetlla de Sant Joan (nit del 23 de juny), les festes de Nadal (Nadal, Cap d’Any i Reis) i la Setmana Santa, amb la representació de les passions i la Pasqua. A banda d’aquestes festes, també cal esmentar les festes majors de cada poble o ciutat, amb elements comuns com les desfilades de gegants i capgrossos, els correfocs, les bandes de música i focs artificials.
© Institut Cartogràfic de Catalunya
© Autor del text: Marta Torra Canal. Universitat de Girona
