L’educació i la ciència són dos dels grans reptes de la societat actual. Malgrat que una llei de 1857 prescrivia l’escolarització obligatòria per a tots els infants, no va ser fins al segle XX que es va generalitzar l’educació a Catalunya.
L’escolarització de tota la població va ser una conquesta progressiva, que va tenir un moment important en l’allargament de l’escolaritat obligatòria, en un primer moment fins els 14 anys, amb la GE de 1970, i definitivament fins els 16 anys amb LOGSE (1990). La democratització de la societat, la seva major complexitat i la majoritària ocupació en el sector terciari de la població van fer necessària una formació bàsica que abastés la infància i l’adolescència fins arribar a l’edat laboral, fixada en els 16 anys. L’allargament de l’escolaritat obligatòria ha anat en paral·lel amb l’increment d’alumnes i la diversificació de la secundària postobligatòria (batxillerat i cicles formatius) i de la universitat. Darrerament s’està produint un increment de l’oferta de tercers cicles universitaris (màsters i doctorats) que volen donar una major professionalització a les carreres universitàries i incrementar el nombre d’investigadors per tal de donar resposta a les noves demandes de la societat. La necessitat d’una indústria tecnològica capdavantera, relacionada amb la recerca i la innovació, i la cada vegada major especialització del sector terciari relacionada amb tot tipus de serveis, la cultura i la creació fan necessari aquest increment dels estudis. No en va es diu que el segle XXI és el de la societat del coneixement.
En un període de temps d’uns quaranta anys de l’existència d’un institut d’ensenyament secundari per província, excepte en l’Àrea metropolitana de Barcelona que n’hi havia més, es passa a una extensió generalitzada en tot el territori com abans s’havia donat amb l’escola primària. També, d’una única ciutat universitària es passa a una extensió per a tot el territori català amb la creació de les universitats de Lleida, Girona i Rovira i Virgili de Tarragona i amb l’extensió de les universitats de Barcelona a l’Àrea metropolitana de la ciutat i amb l’autorització d’universitats privades a Vic i a la mateixa ciutat de Barcelona.
A diferència d’altres països europeus, l’extensió de l’educació abasta els primers anys de vida. L’escola acull tots els infants des dels 3 anys i en centres de 0 a 3, promoguts pels ajuntaments i institucions privades, acullen gairebé la meitat de la població infantil de 2 anys i s’incrementa cada any. Raons pedagògiques i d’assistència per part de les mares que treballen han fet que es produís aquest fenomen. També s’està ampliant cada vegada més l’oferta formativa per a la població adulta. Així doncs, s’està fent realitat l’afirmació de la necessitat de formació al llarg de tota la vida.
L’escolarització estesa per a tot el territori, que intenta cobrir les necessitats de totes les edats, és força igualitària pel que fa a l’atenció per gèneres, i es nota un major nombre de dones que continuen els estudis després de l’escolaritat obligatòria en totes les franges d’edat, població universitària i ensenyament d’adults en tots els territoris. Aquesta també és una conquesta dels últims decennis.
El sistema educatiu i universitari català és un sistema mixt que compta amb centres de titularitat pública, concertada i privada. El curs 2006-07 hi havia més de 100 000 professionals dedicats a l’educació, dels quals més tres quartes parts es dedicava a l’educació obligatòria, infantil, primària i secundària i aproximadament un 15% eren professors universitaris. Aquestes xifres estan canviant molt ràpidament a causa de l’increment d’alumnes que l’onada migratòria està aportant en els últims anys.
© Institut Cartogràfic de Catalunya
© Autor del text: Roser Batllori Obiols. Universitat de Girona
