Hidrografia

La hidrografia catalana es caracteritza per un nombre elevat de cursos fluvials si bé de dimensions modestes i de cabals força irregulars. El relleu muntanyós i fracturat del país, juntament amb les particularitats climàtiques, han condicionat aquests trets essencials. La xarxa de rius s’aboca, a la seva pràctica totalitat, a la mar Mediterrània encara que, la manera com ho fa, contribueix a definir la divisió més destacada des d’un punt de vista territorial. Tanmateix la presència d’aquests rius i de les seves valls riberenques ha estimulat la humanització del seu entorn; així, el poblament ha tendit a concentrar-se al seu redós per tal d’aprofitar-ne els recursos.

La xarxa hidrogràfica catalana, des d’un punt de vista geogràfic però també administratiu, es divideix en dos grans vessants que comprenen el 98% del territori. D’una banda hi ha els rius del vessant oriental, que està format pels cursos fluvials que neixen a Catalunya i desguassen a la mar Mediterrània entre els Pirineus i el delta de l’Ebre; també hi ha els barrancs litorals que drenen la serra de Montsià. Són les conques hidrogràfiques internes, amb una superfície de 16 411 km2 (el 51,15% del territori). Aquest àmbit és competència exclusiva de la Generalitat i la seva gestió està encomanada a l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA). En segon lloc, hi ha els rius del vessant occidental que recull les aigües tributàries de la conca de l’Ebre. La conca de l’Ebre, a la part catalana, aplega 14 987 km2 (el 46,71% del territori). Com a cas singular s’ha d’afegir la capçalera de la Garona, curs pertanyent al vessant atlàntic que drena la Vall d’Aran (l’1,73% del territori). En darrer terme s’ha d’esmentar la part catalana de la conca del Riu de la Sénia, limítrof amb el País Valencià (el 0,42% del territori). La part catalana de la conca de l’Ebre, juntament amb la Garona i el Riu de la Sénia, conformen les conques hidrogràfiques intercomunitàries. En conjunt, una extensió de 15 676 km2 (el 48,85% del territori). En aquestes conques, la gestió és compartida amb els organismes de conca als quals pertanyen, ja siguin la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre o la del Xúquer.

A les conques hidrogràfiques internes, gairebé la meitat de la seva superfície l’ocupen les dues conques més extenses: la del Llobregat (4 957 km2) i la del Ter (2 955 km2). Són rius que, respectivament, neixen a les serres prepirinenques i pirinenques, més elevades. Recullen les aigües de la major part dels territoris situats al sud dels Pirineus i a l’oest de les serres prelitorals. És a prop de les seves desembocadures al mar on es dibuixen les planes al·luvials més significatives. Els altres rius de les conques internes, tant els que s’originen a la part més oriental dels Pirineus (el Muga, el Fluvià) com els que drenen el vessant oriental de les serres prelitorals (la Tordera, el Besòs, el Foix, el Gaià, el Francolí) tenen una longitud força inferior i les seves conques són més modestes. Complementàriament, una porció apreciable de la façana costanera està drenada per rieres que neixen en les serralades litorals, molt properes a la costa. El seu recorregut és curt encara que amb un pendent acusat producte del fort desnivell que han de salvar en tan poca distància.

Hidrografia

Pel que fa a l’Ebre, els seus afluents o subafluents catalans de major entitat són la Noguera Pallaresa, la Noguera Ribagorçana i el Segre. Es tracta de tres rius de llarg recorregut, amb capçaleres extenses que neixen a la zona axial dels Pirineus; tot seguit drenen les elevacions prepirinenques. El Segre s’endinsa a la depressió central on, mitjançant rius menors com el Sió, el Riu Corb o el Riu de Set apleguen les seves escorrenties. Val a dir que el Segre, gràcies als seus afluents de la Noguera Pallaresa i de la Noguera Ribagorçana, és el principal col·lector intern del país i comprèn la pràctica totalitat de la conca de l’Ebre a Catalunya. Al curs baix de l’Ebre hi conflueix un seguit de tributaris poc cabalosos amb origen a les serralades prelitorals i litorals, com el Matarranya, el Riu de Siurana, el Riu Sec i el Canaleta.

S’ha de tenir present que al territori adscrit a les conques internes de Catalunya hi viu el 92% de la població del país. Tot i això, la demanda de recursos hídrics d’aquestes conques suposa el 34% de la del conjunt català. Això s’explica pel fet que les demandes més elevades, que són per a ús agrícola, es concentren al sector pertanyent a les conques intercomunitàries, bàsicament als regadius del Segre i del baix Ebre. La seva demanda hídrica suposa, segons l’ACA, al voltant del 55% del total català. Per tant, hi ha un clar contrast entre la preferència d’usos de les dues conques i la distribució del seu poblament.

Per al conjunt dels rius catalans cal fer esment del seu recorregut perpendicular en el sentit que, per regla general, prenen un trajecte nord-sud que difereix obertament de l’orientació predominant oest-est dels sistemes muntanyosos. Per tot plegat, els rius estan obligats a obrir-se pas entre les muntanyes i a descriure congostos prou espectaculars com els de Mont-rebei (Noguera Ribagorçana), Collegats i Terradets (Noguera Pallaresa), les Guilleries (Ter), el Cairat (Llobregat), la Riba (Francolí) o el pas de Barrufemes (Ebre), entre altres.

Les variacions estacionals i interanuals de la precipitació a Catalunya impliquen la possibilitat de la no-coincidència temporal entre l’oferta i la demanda dels recursos hídrics (per abastaments urbans, industrials, hidroelèctrics i regadius, bàsicament). Aquest fet ha potenciat l’emmagatzematge dels cabals en èpoques de major disponibilitat per tal de suplir les demandes. A Catalunya, els embassaments se situen principalment als trams de capçalera i trams mitjans, i en regulen fortament el règim hidrològic. La progressiva construcció d’aquestes obres hidràuliques al llarg del segle XX ha redundat en un aprofitament molt intens d’alguns rius en els quals es pot constatar, perfectament, com s’esglaonen les preses al llarg del seu curs (la Noguera Pallaresa, la Noguera Ribagorçana, el Segre o el Ter, especialment).

Tot i que a Catalunya els estanys naturals no tenen una gran profusió en el territori, s’han de prendre en consideració els prop de 500 d’origen glaciar, d’extensió reduïda, que esquitxen sobretot els Pirineus occidentals. S’hi han d’afegir els estanys càrstics com el de Banyoles, el més conegut del país, els endorreics com el d’Ivars d’Urgell o de Sils o les llacunes litorals a sectors com els deltes de l’Ebre i del Llobregat o dels aiguamolls de l’Empordà.

Les aigües subterrànies a Catalunya gaudeixen d’una rellevància destacada tant en l’abastament d’aigua potable com en el subministrament de la indústria i de l’agricultura. Segons l’ACA constitueixen al voltant del 35% del total dels recursos hídrics utilitzats i s’estimen superiors a 900 hm3/any. A Catalunya s’han diferenciat 49 àrees hidrogeològiques 23 de les quals ubicades a les conques internes i 26 a les conques catalanes de l’Ebre. Són macrounitats bàsiques que abasten els diferents aqüífers del territori que són de diferent naturalesa: de tipus porós o granular (materials no consolidats), de fissurats i càrstics (materials consolidats), i de mixtos, que tenen permeabilitat per porositat i fissuració. Pel que fa als aprofitaments subterranis a Catalunya, són especialment destacats a la façana litoral on hi ha aqüífers, com al Llobregat, a la Tordera o al baix Ter, entre d’altres. Tenen un paper preponderant en l’abastament de Barcelona i la seva àrea d’influència, al Maresme i a la Costa Brava.

Write a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *