La transformació territorial de Catalunya en els darrers 150 anys ha generat que la població i l’activitat econòmica s’hagi concentrat a les àrees urbanes, que necessiten energia i aigua per funcionar i, a la vegada, generen residus, aigües residuals i problemes amb la qualitat de l’aire. Aconseguir que la xarxa urbana de Catalunya funcioni i, al mateix temps, redueixi els seus impactes sobre el medi ambient és un dels grans reptes ambientals del país.
A continuació analitzarem breument l’estat actual dels tres grans vectors ambientals: l’aigua, l’aire i els residus.
Respecte a l’aigua, cal plantejar-se que ens trobem en un escenari de canvi climàtic. Segons els informes dels experts, la Mediterrània serà un territori cada cop més àrid. La repercussió del canvi climàtic sobre les precipitacions serà que aquestes tindran una clara tendència a disminuir alhora que augmentaran els episodis torrencials, és a dir, que plourà menys i, en ocasions, plourà molt i en poca estona, per tant, l’aigua serà més difícil d’aprofitar. Consegüentment, l’aigua cada vegada serà un bé més escàs que caldrà gestionar millor.
En aquests moments la demanda d’aigua a les conques internes de Catalunya es distribueix de la forma següent: l’ús domèstic se’n porta el 47,2%, l’industrial un 22,6% i l’agrícola i ramader un 30,2%.
Per aconseguir que totes les demandes siguin satisfetes, els grans reptes de la gestió de l’aigua són els següents: segons l’economista Pedro Arrojo –considerat un dels pares de la nova cultura de l’aigua–, el que cal fer és, en primer lloc, diversificar l’origen de l’aprovisionament de l’aigua, és a dir, aprofitar les aigües superficials, les subterrànies i les del mar a partir de plantes desalinitzadores. En segon lloc, cal reutilitzar les aigües de les depuradores per traslladar-les aigües amunt i poder-les tornar a utilitzar com a aigua potable. En darrer terme, cal preveure interconnexions entre xarxes de distribució per poder fer front a situacions d’emergència. A part del subministrament, l’aigua utilitzada en usos domèstics i industrials genera aigües residuals. Segons dades del 2000 a Catalunya hi havia 246 depuradores en funcionament, però fins el 2015 no es preveu que totes les aigües residuals siguin depurades.
Pel que fa a la qualitat de l’aire, cal tenir present que l’actual model energètic fonamentat en el consum de combustibles fòssils així com el model de mobilitat fonamentat en l’ús del cotxe privat provoquen l’emissió diària d’una gran quantitat de gasos i partícules en suspensió a l’atmosfera. Per controlar la qualitat de l’aire hi ha una xarxa de vigilància i previsió de la contaminació atmosfèrica amb més de 200 estacions per tot Catalunya. L’Administració també impulsa altres tipus de mesures, com la reducció de la velocitat màxima dins l’àrea metropolitana de Barcelona que es va posar en marxa el 2008.
Finalment, i respecte als residus, cal esmentar que segons dades del 2000 Catalunya genera més de 33 milions de tones de residus, que poden classificar-se en quatre categories: municipals, industrials, dejeccions ramaderes i residus de la construcció. Des del 1995 la Junta de Residus té en marxa un Programa de Residus que es fonamenta en la recollida selectiva, la valoració dels productes reciclats i la reducció dels materials que enviem als dipòsits controlats o a les incineradores. Com que, segons dades del 1999, la fracció orgànica representa el 38% dels residus municipals, els equipaments més implantats són les plantes de triatge i compostatge per permeten valorar la fracció orgànica a partir de la creació de compost.
© Institut Cartogràfic de Catalunya
© Autor del text: Josep Gordi Serrat. Universitat de Girona
