El comportament del mercat de treball està estretament relacionat amb l’evolució de la població i l’economia. En etapes de creixement econòmic s’incrementa la població en general, l’activa i l’ocupada, i en general disminueix la que es troba en situació d’atur. Quan l’economia té un comportament menys dinàmic, les variables demogràfiques es mostren més àtones, es crea poca ocupació o se’n destrueix, l’atur es manté estable o creix i la població activa es manté estable o disminueix.

La població activa, aquella que treballa o vol treballar, s’incrementa en períodes de creixement econòmic per l’arribada de nous contingents de treballadors o perquè les persones inactives decideixen incorporar-se al mercat de treball, estimulades per les noves oportunitats de trobar feina. Tanmateix, el tret més remarcable del creixement econòmic és la creació de llocs de treball que comporta l’increment de la població ocupada, aquella que disposa de un lloc de treball. Si aquest creixement de població ocupada és superior al de la població activa, disminueix la població aturada –aquella que no té feina i en busca–, principal problemàtica social del període contemporani, ja que de l’accés al mercat de treball en depèn l’obtenció d’ingressos per la subsistència de les famílies.

Catalunya ha experimentat des de meitat de la dècada dels noranta fins a 2007 una forta expansió de l’economia i un gran increment de llocs de treball en pràcticament totes les branques d’activitat excepte el primari. El sector de la construcció ha liderat el creixement de llocs de treball, i ha incrementat el seu pes relatiu respecte als altres sectors. Els serveis també han experimentat un fort increment de llocs de treball, superior al de la indústria, per la qual cosa també incrementa el seu pes relatiu respecte al conjunt de sectors, en un clar procés de terciarització de l’economia. La indústria catalana, al seu torn, augmenta el volum de llocs de treball en aquest període, un cas gairebé únic a Europa, però moderadament, per la qual cosa perd pes respecte del conjunt de l’ocupació sectorial. Geogràficament, la construcció i els serveis situen la seva activitat en les zones costaneres i en les zones urbanes properes als principals eixos de comunicació. Per això, el creixement de la població en general, i especialment de la població activa i ocupada té lloc en aquests àmbits territorials.

Tot i que Catalunya és un país on encara és rellevant el pes de l’ocupació industrial, i que es caracteritza per una diversificació important del sistema de llocs de treball, val a dir que el creixement de l’ocupació del darrer període s’ha basat majoritàriament en mà d’obra intensiva que palesa el manteniment d’un nivell baix de productivitat del sistema. Aquest fet comporta dificultats de competitivitat en l’economia global. Pel que fa a Europa, els principals indicadors de comparació són positius, especialment pel que fa a la taxa d’activitat, és a dir, el percentatge de població que treballa o vol treballar respecte a la població en edat de treballar, tant masculina com femenina. El principal dèficit de Catalunya rau en unes taxes d’atur femení molt elevades, a causa de l’entrada d’un important volum de dones al mercat de treball en els darrers 30 anys, que ha comportat, en una etapa caracteritzada per successives crisis, que no s’hagin creat prou llocs de treball en el terciari, àmbit laboral on s’incorpora la major part de dones que volen treballar.

L’altre fenomen destacat que ha influït en el període més recent en el comportament de l’ocupació a Catalunya ha estat l’arribada d’un elevat contingent de població immigrada estrangera a la recerca de treball i millors condicions de vida. Aquest fet ha tingut gran incidència en l’estructura sociològica d’un mercat de treball que al 2008 entra en crisi per l’aturada de l’economia mundial.

© Institut Cartogràfic de Catalunya
© Autor del text: Josep Quer Carbonell. Universitat de Girona