Si fem una ullada a un mapa topogràfic o des d’un avió, ràpidament percebrem que Catalunya és un país de muntanyes. La seva forma triangular es veu estructurada per tres fets: la serralada pirinenca, que és un gran teló de fons, la costa i la gran depressió central catalana. Per tant, el relleu català és una contínua alternança entre serres i planes.

Els Pirineus són una serralada de 450 km de longitud i 150 km d’amplitud que s’estén entre el golf de Biscaia i el cap de Creus. A Catalunya representen el 29,7% del territori. A la zona més elevada aflora el sòcol format per materials paleozoics, en aquest cas granits, gneis i pissarres. En aquesta zona axial s’hi localitzen les màximes altituds: Pica d’Estats (3 143 m), Puigmal (2 910 m). Totes les muntanyes dels Pirineus axials foren modelades pel glacialisme quaternari. A banda i banda dels Pirineus centrals afloren els materials mesozoics i terciaris, majoritàriament calcaris, que donen lloc a les serres dels Prepirineus, com la del Montsec d’Ares (1 678 m) o la de Sant Gervàs (1 887 m).

Paral·lelament a la costa ens apareixen un seguit de serres i depressions que formen l’anomenat sistema mediterrani ja que és una unitat geogràfica però no geològica. Aquest sistema és format per tres unitats. La primera és la serralada litoral, constituïda majoritàriament per massissos paleozoics com la serra de Collserola (512 m) o el massís del Montnegre (757 m). La segona és la depressió prelitoral que és una fossa tectònica que va des de la plana de la Selva al camp de Tarragona. La tercera és la serralada prelitoral que s’estén des de les Guilleries fins als Ports de Tortosa. Dins d’aquesta alineació muntanyosa ens apareixen muntanyes de geologies ben diferents i, en ocasions, d’una notable altitud o singularitat, com és el cas del massís del Montseny (1 706,7 m al turó de l’Home) o Montserrat (1 236 m a Sant Jeroni). Cal ressenyar que dins d’aquesta unitat ens apareixen massissos paleozoics com el Montseny i d’altres que corresponen al marge oriental de la depressió central catalana i, per tant, formats per materials sedimentaris com són els conglomerats de Sant Llorenç del Munt i Montserrat.

Entre els Pirineus i els sistema mediterrani ens apareix la serralada transversal i la depressió central catalana, que s’engloba dins de la gran depressió de l’Ebre. Els terrenys d’aquesta antiga conca interior són tendres, abundants en terrenys argilosos, llevat de les vores on ens apareixen materials més contundents com els conglomerats.

La darrera unitat de relleu que esmentarem és la més recent. Ens referim al delta de l’Ebre ja que aquesta plana deltaica, que té uns 320 km2, s’ha format en els darrers 2 000 anys. Només cal tenir present que a l’època romana Tortosa era un port marítim. Actualment, i a causa dels diferents embassament que s’han construït en el darrer tram de l’Ebre, el delta està en progressiva regressió ja que la càrrega sedimentària que aporta el riu ha disminuït notablement.

© Institut Cartogràfic de Catalunya
© Autor del text: Josep Gordi Serrat. Universitat de Girona


RECURSOS