Per risc natural entenem qualsevol situació o esdeveniment físic extrem on es produeix un alliberament d’energia o matèria que ocasiona danys a la població i a tot allò que aquesta població valora. Els riscos naturals derivats del cicle hidrològic, com les inundacions i les sequeres, constitueixen els principals riscos naturals a Catalunya. Però també altres riscos naturals d’origen geofísic com les allaus de neu, les esllavissades de terres, els esfondraments o els terratrèmols hi tenen una presència rellevant.

Les inundacions han afectat històricament dues grans àrees: els Pirineus i els Prepirineus i el litoral i el prelitoral català. Concretament, es defineixen com a zones d’alt risc d’inundació a Catalunya el baix Ter, la Bisbal d’Empordà, Girona, el baix Llobregat, el delta del Llobregat, la riera de Rubí, el Riu Ripoll, Tarragona, Balaguer, Lleida i Tortosa, així com les rieres litorals de la Costa Brava, Maresme i el litoral de Tarragona. Alguns dels episodis d’inundació més catastròfics esdevinguts a Catalunya durant el segle passat han estat els d’octubre de 1907, que afectà principalment les conques de l’Ebre i el Segre; el d’octubre de 1940, a les conques del Fluvià, la Muga i el Ter; el de setembre de 1962, a les comarques del Vallès, el Maresme i el Baix Llobregat, i el de novembre de 1982 que afectà sobretot les comarques pirinenques.

La mateixa gran irregularitat general i variabilitat interanual elevada de les precipitacions en el clima mediterrani és l’origen d’episodis de sequera que afecten periòdicament de forma moderada i a vegades rigorosa la major part del territori català. Alguns dels episodis més rellevants es van esdevenir entre 1944 i 1950, els anys 1973, 1985, 1988-89 i 2007-08.

A Catalunya hi ha dues importants zones sismogenètiques. En primer lloc els Pirineus, que és la zona més activa, amb dues subzones diferenciades: al voltant de la població francesa d’Arette (als Pirineus occitans) i el vessant sud dels Pirineus orientals (que inclou la regió d’Olot). En segon lloc tenim el sistema litoral català (des del sud de Girona fins prop de Tarragona). La dels Pirineus és la que presenta els terratrèmols d’intensitat més gran, com la sèrie sísmica que tingué lloc al segle XV i que va afectar especialment les comarques del Ripollès, Garrotxa i Selva.

L’esfondrament de formacions rocoses amb important presència de guixos i sals sovint ocasionen processos de dissolució i esfondrament de cavitats, com passa a alguns punts de les comarques del Pallars Sobirà, Alt Urgell, Berguedà, Pla de l’Estany o Garrotxa. En el cas de les formacions carbonatades, l’evolució és molt lenta i a vegades difícilment perceptible, tot i que els camps de dolines són perfectament visibles en alguns punts de Cerdanya, Vall d’Aran, Berguedà i Garraf.

La concentració geogràfica d’esllavissades de terra es dóna sobretot a les àrees de muntanya de pluviometria més elevada i té una estreta relació amb els grans episodis d’inundació que afecten les capçaleres de les conques fluvials catalanes, com les d’octubre de 1940, setembre de 1962 i, especialment, novembre de 1982.

Per últim, el risc d’allaus de neu es localitza als Pirineus, especialment, i per aquest ordre, a les comarques de la Vall d’Aran, Alta Ribagorça, Pallars Sobirà, Ripollès, Cerdanya, Pallars Jussà, Alt Urgell, Berguedà i Solsonès. Les tres primeres són les que concentren un major risc d’afectació als edificis i vies de comunicació.

© Institut Cartogràfic de Catalunya
© Autor del text: Anna Ribas Palom. Universitat de Girona