Per serveis d’ús públic, entenem aquell conjunt d’activitats que tenen com a objectiu millorar la qualitat de vida de la ciutadania en general, tals com la sanitat, l’educació o la policia. Encara que sovint s’associa el concepte de serveis amb aquells que són oferts per les institucions públiques, el cert és que el sector privat també és un proveïdor important la importància del qual ha estat històricament molt rellevant a Catalunya.
Abans de l’arribada de la democràcia, Catalunya comptava amb una extensa xarxa de serveis de capital privat que venia a suplir la manca d’oferta de capital públic, fet que es va començar a compensar al principi de la dècada de 1980, època en què es va iniciar la construcció de les estructures d’un estat de benestar propi i modern, a l’empara de les noves institucions democràtiques. L’existència d’un sistema de serveis ric, variat i d’utilitat pública és una característica molt particular de Catalunya, ja que ofereix més d’una mostra de cooperació reeixida entre el sector públic i la iniciativa privada.
La sanitat n’és un bon exemple: el model de salut català es basa en l’existència d’un sistema mix que aglutina un seguit de recursos sanitaris, siguin o no de titularitat pública, que tenen com a objectiu oferir una atenció de qualitat a una població formada, a l’agost de 2008, per 7,6 milions de persones. El Servei Català de la Salut (CatSalut) es constitueix el 1991, i es defineix com l’ens planificador, finançador, avaluador i comprador dels serveis sanitaris. La seva oferta es concreta en atenció hospitalària (Xarxa d’Hospitals d’Ús Públic, XHUP), primària, sociosanitària i salut mental, al costat de les emergències i el transport sanitari. Territorialment, CatSalut s’organitza a tres nivells, partint de les 7 regions sanitàries (Alts Pirineus i Aran, Barcelona, Camp de Tarragona, Catalunya Central, Girona, Lleida i Terres de l’Ebre), que es divideixen en diversos sectors sanitaris, fins baixar al nivell més baix, les Àrees Bàsiques de Salut (ABS).
Aquest esquema, ni pel que fa a la titularitat, la gestió ni a l’organització territorial, no es repeteix en el cas de la seguretat ciutadana, terreny que queda com a monopoli exclusiu de les institucions públiques. Des de 1994, Catalunya ha vist com la Policia de la Generalitat, Mossos d’Esquadra, ha anat substituint de manera progressiva i en la majoria d’àmbits els Cossos i Forces de Seguretat de l’Estat. Ha fet efectiu un desplegament que s’ha completat el novembre de 2008. Si bé en un principi les funcions dels Mossos d’Esquadra es limitaven bàsicament a la seguretat ciutadana i a l’ordre públic, a l’any 1999 van assumir les competències de trànsit, i es van convertir en un cos de policia integral. El seu marc d’organització territorial s’estructura en 9 regions policials, subdividides, al seu torn, en Àrees Bàsiques Policials (ABP). En el cas del trànsit, l’àmbit territorial de referència és diferent, ja que és format per 7 Àrees Regionals de Trànsit (ART) i 23 Sectors de Trànsit (ST).
La suma del Mossos d’Esquadra i dels diversos cossos de policia local existents al país dóna lloc al que s’anomena, de forma genèrica, Policia de Catalunya, formada per un total aproximat de més de 20 000 agents.
Dintre d’una altra categoria ben diferenciada, trobem diversos serveis privats com poden ser els bancaris. La finalitat d’aquests és oferir, per part de bancs, caixes i cooperatives de crèdit, un seguit de productes i prestacions de caràcter financer (dipòsits bancaris, crèdits al consum, hipoteques, etc.) a particulars, empreses, administracions o bé entre les mateixes entitats bancàries. Al 2007, hi havia a Catalunya un total de 8 103 oficines d’entitats financeres, suposant 1,12 oficines per cada 1 000 habitants.
© Institut Cartogràfic de Catalunya
© Autor del text: Narcis Satre Fulcarà. Universitat de Girona
