La vegetació de Catalunya presenta una diversitat notable. Des de la costa fins els Pirineus se succeeixen tot un conjunt de comunitats vegetals que constitueixen una bona representació de les principals regions biogeogràfiques d’Europa. Una varietat de paisatges vegetals que va des dels alzinars mediterranis del litoral fins als boscos subalpins de pi negre, tot passant pels boscos caducifolis de la muntanya mitjana.
Aquesta riquesa de paisatges està en estreta relació amb la varietat de tipus i subtipus climàtics presents a Catalunya. Els factors del clima, principalment la temperatura i la precipitació, condicionen la distribució de les espècies vegetals en el territori. Les comunitats vegetals colonitzen els hàbitats disponibles d’acord amb la tolerància que presenten als factors del medi ambient.
En conjunt, la vegetació present a Catalunya s’emmarca dins unes unitats més àmplies, d’abast continental, que són les regions biogeogràfiques. A Catalunya estan representades tres d’aquestes regions: la mediterrània, l’eurosiberiana o medioeuropea i la boreoalpina.
La vegetació mediterrània és constituïda per una majoria de plantes de fulla perenne i esclerofil·la, fet que s’observa, per exemple, en l’alzina, l’olivera i el garric. Unes característiques morfològiques que s’interpreten com adaptacions orientades a la disminució de la transpiració de l’aigua, que tant escasseja durant l’estació seca. L’alzinar, la sureda i el carrascar són els boscos propis del territori sotmès al clima mediterrani, i constitueixen la vegetació potencial de les terres litorals i prelitorals, juntament amb amplis sectors de la depressió central i dels Prepirineus més meridionals.
El paisatge vegetal que colonitza la muntanya mitjana és radicalment diferent del de la terra baixa mediterrània. Les diferències es manifesten en els canvis d’aspecte que presenta la vegetació al llarg de l’any. Durant el període estival, la vegetació es mostra exuberant. La disponibilitat d’aigua permet boscos esponerosos i ombrívols, amb arbres de gran alçada que presenten un fullatge constituït per fulles grans i tendres, sense mecanismes que limitin la transpiració. A l’hivern, en canvi, la fesomia del paisatge canvia totalment. La majoria de les plantes perden la fulla com a resposta a les baixes temperatures. La vegetació sembla estar adormida i el predomini de les tonalitats verdes de l’estiu deixa pas als colors ocres de les branques aparentment seques. Les rouredes i fagedes són els boscos principals de la regió medioeuropea a Catalunya.
Les condicions climàtiques de l’alta muntanya són molt més exigents. En els mesos d’hivern les temperatures mitjanes mensuals són inferiors a 0ºC i fins i tot a l’estiu són possibles les glaçades. El període hàbil perquè els vegetals acompleixin el seu cicle biològic s’escurça en relació amb l’augment de l’altitud i el consegüent descens de les temperatures. Les avetoses i els boscos de pi negre són els boscos potencials de l’estatge subalpí. Les avetoses ocupen el nivell inferior d’aquest estatge. A Catalunya, les avetoses són rares, es localitzen en sectors dels Pirineus axials i en punts comptats dels Pirineus orientals. Les pinedes subalpines de pi negre se situen per sobre l’estatge de les avetoses i fins el límit altitudinal del bosc, que a Catalunya se situa aproximadament al voltant dels 2 300 m. Les pinedes de pi negre ocuparien més extensió en el paisatge actual si no fos per la desforestació històrica que han patit en benefici dels prats de pastura que acollien els ramats transhumants a l’estiu.
Per sobre del nivell del bosc, hi apareix l’estatge alpí, constituït a Catalunya per diferents tipus de prats alpins, formats generalment per una gespa rasa de diverses espècies de gramínies i ciperàcies i pasturada pels herbívors salvatges o pels ramats de bestiar domèstic.
© Institut Cartogràfic de Catalunya
© Autor del text: Josep Pintó Fusalba. Universitat de Girona
