Featured

Benvinguts a l’Atles Nacional de Catalunya

Per a visualitzar la informació de l’atles, seleccioneu un apartat del menú de l’esquerra o bé introduïu un tema de cerca al requadre superior dret. Exploreu el món a través dels jocs de casino de l’atles més impressionants. El casino All Star Slots té ara les ofertes de bons més esplèndides i podeu obtenir-ne més informació a Cardbonus.net. Trobareu aquests jocs més enllà de l’entreteniment i la diversió.

Featured

Indústria

El procés industrialitzador a Catalunya, realitzat entre el final del segle XVIII i el XIX, té unes característiques 14especials i úniques. Tot i les condicions adverses, provocades per la manca de recursos com el ferro i el carbó, es produeix exitosament a partir de petites i mitjanes empreses amb nivells baixos de tecnologia pròpia, mecanització i qualificació de la mà d’obra. La localització inicial de la indústria tèxtil al litoral barceloní (per la facilitat de la importació de carbó) s’amplia més endavant en forma de colònies industrials cap el Llobregat, el Ter i l’Anoia a la recerca, principalment, de l’energia hidràulica per moure les màquines a partir de l’electricitat generada. Les conseqüències demogràfiques i socials de la industrialització (creixement vegetatiu, migracions internes i externes, sorgiment de la burgesia industrial i la classe obrera) van suposar una veritable revolució socioeconòmica al país.

Barcelona es troba entre els països més desenvolupats, amb un turisme vibrant i una indústria d’apostes més àmplia. Els casinos semblen convertir-se en la font definitiva de diversió, entreteniment i diners. Abans de decidir visitar aquests establiments de casino, l’únic que cal fer és provar primer les vostres habilitats de forma gratuïta a OnlineCasinoLuck. Descobriu per què el joc és tan divertit i està de moda durant la darrera dècada.

Descobriu les marques comercials de Barcelona mitjançant jocs. Els casinos en línia us donaran la sensació de Barcelona real oferint-vos de jugar a jocs de màquines escurabutxaques de temàtica Barcelona gratuïta. Proveu les millors màquines escurabutxaques Nextgen a casinosenlignefrance.info i submergiu-vos en el virtual belleses de Barcelona.

Featured

Dominis paisatgístics

Un espai natural protegit és un instrument legal que s’aplica a un territori determinat amb l’objectiu fonamental i prioritari de conservar i millorar el seu remarcable patrimoni natural o cultural tot afavorint la qualitat de vida de la població que hi és resident o hi està vinculada.

El primer espai natural protegit, tal com els entenem actualment, es va declarar l’any 1872 als Estats Units. En concret fou el Parc Nacional de Yellowstone. En el cas de Catalunya el primer fou la part alta del Montseny l’any 1928 i posteriorment el 1950 es va crear el Patronat de la Muntanya de Montserrat, tot i que no fou fins l’any 1955 que es promulgà la declaració del primer i únic Parc Nacional: Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Avui, visitant el Parc Nacional de Yellowstone ofreeix una gran experiència de la vida i moltes possibilitats. Les entrades són periòdicament disponibles per a la compra exclusiva d’ofertes addicionals, incloent $150 lliure de BO de benvinguda, per jugar en línia blackjack o altres populars jocs de casino en els establiments amb què la direcció està col·laborant.

 

Featured

Població

La població catalana ha experimentat, en el decurs dels darrers anys, un punt d’inflexió respecte el llarg període d’estancament que es va viure des del final dels anys setanta fins al final dels anys noranta. Aquest punt d’inflexió ha fet possible el salt dels 6 als més de 7 milions d’habitants en un temps molt breu. Al darrere d’aquest creixement marcat cal cercar la represa de les onades migratòries, ara procedents de l’estranger. Tot i les transformacions esdevingudes en el conjunt de la dinàmica poblacional catalana aquesta manté, sense pal·liatius, els trets propis de la demografia del món desenvolupat del nostre entorn. Això vol dir: unes taxes de natalitat i de mortalitat baixes, un creixement vegetatiu poc vigorós, una esperança de vida elevada i una estructura per sexe i edat que tendeix a l’envelliment. Això no treu que es puguin identificar diferències més que evidents segons l’àrea del país on ens trobem.

La població catalana, segons les dades provisionals del padró, a 1 de gener de 2008, era de 7 354 441 habitants. Aquesta xifra suposa un increment de més d’un milió d’habitants respecte el 1998. En contraposició a la dinàmica anterior, cal recordar que al període 1981-1996 Catalunya només va créixer poc més de 90 000 efectius (de 5,96 a 6,09 milions, respectivament). Aquesta progressió tan ostensible ha permès que, als primers anys del segle XXI, contràriament al que havia succeït a la dècada anterior, cap comarca perdi habitants. Malgrat les diferències en el ritme de creixement de les diverses comarques, estimulat per efecte de la immigració, és indubtable el fort pes que continua tenint la demarcació de Barcelona dins el conjunt català i que aglutina l’engròs dels guanys. Així, aquest àmbit territorial, entre 1998 i 2007 passà de 4,67 milions d’habitants a 5,33 (el 72,5% de la població catalana el 2007). Pel que respecta a les pautes de distribució de la població catalana, continuen mantenint-se les característiques que s’anaren consolidant en el transcurs del segle XX: una concentració creixent en les diverses corones metropolitanes de Barcelona amb uns eixos de poblament clarament definits al llarg del litoral, del corredor prelitoral i de les valls fluvials. És una tendència que es perllonga de manera decreixent cap al nord, fins a Girona i, pel sud, fins el camp de Tarragona. Les densitats demogràfiques minven conforme ens desplacem cap a l’interior del país fins assolir uns valors mínims a les comarques dels Pirineus i Prepirineus de Lleida i a comarques tarragonines com el Priorat i la Terra Alta.

El creixement vegetatiu de Catalunya, des de la segona meitat de la dècada dels 1970, ha estat definit per la plena inclusió dins del règim demogràfic postransicional, és a dir, pel pas a un estadi amb unes taxes brutes de natalitat i de mortalitat molt baixes de manera que gairebé les unes s’anul·len amb les altres. L’efecte més destacat és un creixement vegetatiu molt reduït que es manté en paràmetres similars encara que amb lleugeres fluctuacions. El que ha provocat l’enfonsament del creixement vegetatiu no ha estat la caiguda de la mortalitat, que ja es trobava en uns nivells molt baixos (inferiors al 10‰ en iniciar-se el període), sinó l’espectacular caiguda de la natalitat, que ha passat del 19,5‰ de 1975, al 8,82‰ el 1995 (de 2,72 fills/dona de 1975 cau a 1,14 de 1995). Per tant, el nombre de naixements s’ha anat acostant progressivament al de defuncions fins a l’extrem d’assolir el creixement vegetatiu 0 el 1995. Posteriorment, però, s’ha recuperat fins a un 3,54‰ el 2006.

La reducció de la fecunditat, juntament amb l’increment gradual en l’esperança de vida, ha comportat l’envelliment relatiu de la població. En el cas de les dones l’esperança de vida ha passat dels 78,5 anys (1980-81) als 83,4 (2000-01); de manera paral·lela els homes han passat d’una esperança de vida dels 72,6 als 76,3 anys, respectivament. La traducció de l’envelliment relativa a l’estructura per edats dels habitants és inequívoca. Els menors de 15 anys han passat de representar el 25,6% dels habitants el 1975, al 14,1% de 2005. En sentit invers, els majors de 65 anys han passat de representar el 10,2% dels habitants el 1975, al 16,5% de 2005. En plasmar-ho a efectes de piràmides d’edat per a anys successius, la seva base corresponent a les generacions infantils s’ha anat escurçant mentre que els braços de la població adulta i gran són més llargs. D’aquesta manera, els braços més llargs de la piràmide ja no són els de la seva base sinó que es van traslladant a edats superiors.

No a tot arreu, però, el comportament és idèntic pel que fa a l’estructura per edats. En les comarques amb un major dinamisme socioeconòmic i on, en les diverses tongades migratòries, s’han beneficiat de l’arribada de població jove, el grau d’envelliment s’ha contingut. En serien un exemple les comarques metropolitanes o les del litoral i prelitoral comprès entre Girona i Tarragona. Contràriament, les comarques més estancades i on el saldo migratori ha estat tradicionalment negatiu, el procés d’envelliment s’ha accelerat. En serien una mostra les comarques pirinenques i prepirinenques i també algunes de l’interior de Tarragona. A tall d’exemple, l’any 2003, al Priorat, els menors de 15 anys sols representaven el 10,4% de la població total i, al Ripollès, sumaven el 10,7%. En canvi, a l’altre extrem, al Pla de l’Estany assolien el 16,3% i, al Gironès, el 16,1%. Pel que respecta a la població de 65 anys o més, al Pallars Jussà suposava el 28,7% i, al Priorat, el 27,4%. A l’altre extrem, amb uns valors inferiors a la meitat d’aquests, se situaven comarques com la Vall d’Aran (12,9%), el Baix Llobregat (13,0%) o el Vallès Oriental (13,1%).

El poble de Catalunya són coneguts per la seva emprenedora i d’assumpció de riscos esperit. En la seva lliure, a moltes els encanta jugar en línia i convertir el temps lliure en diners. Vostè també pot jugar en els casinos en línia i guanyar grans premis si aconsegueix guanyar. Aquest 50€ bonus promoció serà molt útil per començar. Com un extra, també podreu aprendre com evitar ser estafat per no verificats murri llocs de casino.

Els contrastos territorials demogràfics associats a les dinàmiques socioeconòmiques també es reflectien en indicadors com la natalitat. L’any 2004, per la banda baixa, a la Ribera d’Ebre, la taxa de natalitat tan sols fou del 3,5‰; al Priorat, del 4,4‰ i, a la Terra Alta, del 6,5‰. A l’altre extrem, el Gironès assolia un 14,1‰ i el Vallès Occidental, el Vallès Oriental i l’Alt Penedès superaven el 13‰.

La tongada migratòria de població estrangera arribada durant la darrera dècada, a part d’explicar l’ augment accentuat en el nombre d’efectius, també ha contribuït a frenar la tendència a la caiguda de la fecunditat i a l’envelliment de la població. Així, el nombre mitjà de fills per dona ha passat del mínim històric d’1,14 l’any 1995 a 1,49 de 2007. Paral·lelament es calcula que, si a la piràmide de 2005 es restessin els nascuts a l’estranger (sense comptar els fills de pares estrangers nascuts a Catalunya), el pes dels majors de 65 anys, hauria arribat a representar el 18,2% del total, 2 punts per sobre de l’efectivament enregistrat.

L’obertura dels mercats de treball municipals, arreu del Principat, ha portat associat un augment progressiu de la mobilitat entre els punts de residència dels treballadors i els llocs on se situen les seves ocupacions laborals. Les comarques més obertes són les metropolitanes de Barcelona. Ara bé, altres comarques denoten nivells també molt elevats d’obertura, com ara Osona, Anoia o Pla de l’Estany, entre d’altres.

Aqüifers protegits

Aqüífers protegits de Catalunya

Els mapes de l’Atles Nacional de Catalunya es poden descarregar en dues versions: o bé com a mapa interactiu SIG (per a consultes avançades) o bé com a informació estàtica en format imatge, com la resta de recursos (gràfics i fotografies). Premeu a l’enllaç ‘consulta interactiva’ o ‘informació elaborada’ a continuació segons el nivell de consulta que necessiteu.

Densitat de poblaciķ

Mapa de densitat de les comarques de Catalunya

Els mapes de l’Atles Nacional de Catalunya es poden descarregar en dues versions: o bé com a mapa interactiu SIG (per a consultes avanįades) o bé com a informaciķ estātica en format imatge, com la resta de recursos (grāfics i fotografies). Premeu a l’enllaį ‘consulta interactiva’ o ‘informaciķ elaborada’ a continuaciķ segons el nivell de consulta que necessiteu.

 

Taxa de creixement de la poblaciķ

Grāfic d’evoluciķ de la taxa de creixement de la poblaciķ de 1996 fins 2007.

Aquest recurs de l’Atles Nacional de Catalunya es pot descarregar com a informaciķ estātica en format imatge, per a imprimir o insertar en un document. Premeu a l’enllaį ‘informaciķ elaborada’.

 

Relleu i geologia

Si fem una ullada a un mapa topogràfic o des d’un avió, ràpidament percebrem que Catalunya és un país de muntanyes. La seva forma triangular es veu estructurada per tres fets: la serralada pirinenca, que és un gran teló de fons, la costa i la gran depressió central catalana. Per tant, el relleu català és una contínua alternança entre serres i planes.

Els Pirineus són una serralada de 450 km de longitud i 150 km d’amplitud que s’estén entre el golf de Biscaia i el cap de Creus. A Catalunya representen el 29,7% del territori. A la zona més elevada aflora el sòcol format per materials paleozoics, en aquest cas granits, gneis i pissarres. En aquesta zona axial s’hi localitzen les màximes altituds: Pica d’Estats (3 143 m), Puigmal (2 910 m). Totes les muntanyes dels Pirineus axials foren modelades pel glacialisme quaternari. A banda i banda dels Pirineus centrals afloren els materials mesozoics i terciaris, majoritàriament calcaris, que donen lloc a les serres dels Prepirineus, com la del Montsec d’Ares (1 678 m) o la de Sant Gervàs (1 887 m).

Hidrografia

La hidrografia catalana es caracteritza per un nombre elevat de cursos fluvials si bé de dimensions modestes i de cabals força irregulars. El relleu muntanyós i fracturat del país, juntament amb les particularitats climàtiques, han condicionat aquests trets essencials. La xarxa de rius s’aboca, a la seva pràctica totalitat, a la mar Mediterrània encara que, la manera com ho fa, contribueix a definir la divisió més destacada des d’un punt de vista territorial. Tanmateix la presència d’aquests rius i de les seves valls riberenques ha estimulat la humanització del seu entorn; així, el poblament ha tendit a concentrar-se al seu redós per tal d’aprofitar-ne els recursos.

La xarxa hidrogràfica catalana, des d’un punt de vista geogràfic però també administratiu, es divideix en dos grans vessants que comprenen el 98% del territori. D’una banda hi ha els rius del vessant oriental, que està format pels cursos fluvials que neixen a Catalunya i desguassen a la mar Mediterrània entre els Pirineus i el delta de l’Ebre; també hi ha els barrancs litorals que drenen la serra de Montsià. Són les conques hidrogràfiques internes, amb una superfície de 16 411 km2 (el 51,15% del territori). Aquest àmbit és competència exclusiva de la Generalitat i la seva gestió està encomanada a l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA). En segon lloc, hi ha els rius del vessant occidental que recull les aigües tributàries de la conca de l’Ebre. La conca de l’Ebre, a la part catalana, aplega 14 987 km2 (el 46,71% del territori). Com a cas singular s’ha d’afegir la capçalera de la Garona, curs pertanyent al vessant atlàntic que drena la Vall d’Aran (l’1,73% del territori). En darrer terme s’ha d’esmentar la part catalana de la conca del Riu de la Sénia, limítrof amb el País Valencià (el 0,42% del territori). La part catalana de la conca de l’Ebre, juntament amb la Garona i el Riu de la Sénia, conformen les conques hidrogràfiques intercomunitàries. En conjunt, una extensió de 15 676 km2 (el 48,85% del territori). En aquestes conques, la gestió és compartida amb els organismes de conca als quals pertanyen, ja siguin la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre o la del Xúquer.

A les conques hidrogràfiques internes, gairebé la meitat de la seva superfície l’ocupen les dues conques més extenses: la del Llobregat (4 957 km2) i la del Ter (2 955 km2). Són rius que, respectivament, neixen a les serres prepirinenques i pirinenques, més elevades. Recullen les aigües de la major part dels territoris situats al sud dels Pirineus i a l’oest de les serres prelitorals. És a prop de les seves desembocadures al mar on es dibuixen les planes al·luvials més significatives. Els altres rius de les conques internes, tant els que s’originen a la part més oriental dels Pirineus (el Muga, el Fluvià) com els que drenen el vessant oriental de les serres prelitorals (la Tordera, el Besòs, el Foix, el Gaià, el Francolí) tenen una longitud força inferior i les seves conques són més modestes. Complementàriament, una porció apreciable de la façana costanera està drenada per rieres que neixen en les serralades litorals, molt properes a la costa. El seu recorregut és curt encara que amb un pendent acusat producte del fort desnivell que han de salvar en tan poca distància.

Hidrografia

Pel que fa a l’Ebre, els seus afluents o subafluents catalans de major entitat són la Noguera Pallaresa, la Noguera Ribagorçana i el Segre. Es tracta de tres rius de llarg recorregut, amb capçaleres extenses que neixen a la zona axial dels Pirineus; tot seguit drenen les elevacions prepirinenques. El Segre s’endinsa a la depressió central on, mitjançant rius menors com el Sió, el Riu Corb o el Riu de Set apleguen les seves escorrenties. Val a dir que el Segre, gràcies als seus afluents de la Noguera Pallaresa i de la Noguera Ribagorçana, és el principal col·lector intern del país i comprèn la pràctica totalitat de la conca de l’Ebre a Catalunya. Al curs baix de l’Ebre hi conflueix un seguit de tributaris poc cabalosos amb origen a les serralades prelitorals i litorals, com el Matarranya, el Riu de Siurana, el Riu Sec i el Canaleta.

S’ha de tenir present que al territori adscrit a les conques internes de Catalunya hi viu el 92% de la població del país. Tot i això, la demanda de recursos hídrics d’aquestes conques suposa el 34% de la del conjunt català. Això s’explica pel fet que les demandes més elevades, que són per a ús agrícola, es concentren al sector pertanyent a les conques intercomunitàries, bàsicament als regadius del Segre i del baix Ebre. La seva demanda hídrica suposa, segons l’ACA, al voltant del 55% del total català. Per tant, hi ha un clar contrast entre la preferència d’usos de les dues conques i la distribució del seu poblament.

Per al conjunt dels rius catalans cal fer esment del seu recorregut perpendicular en el sentit que, per regla general, prenen un trajecte nord-sud que difereix obertament de l’orientació predominant oest-est dels sistemes muntanyosos. Per tot plegat, els rius estan obligats a obrir-se pas entre les muntanyes i a descriure congostos prou espectaculars com els de Mont-rebei (Noguera Ribagorçana), Collegats i Terradets (Noguera Pallaresa), les Guilleries (Ter), el Cairat (Llobregat), la Riba (Francolí) o el pas de Barrufemes (Ebre), entre altres.

Les variacions estacionals i interanuals de la precipitació a Catalunya impliquen la possibilitat de la no-coincidència temporal entre l’oferta i la demanda dels recursos hídrics (per abastaments urbans, industrials, hidroelèctrics i regadius, bàsicament). Aquest fet ha potenciat l’emmagatzematge dels cabals en èpoques de major disponibilitat per tal de suplir les demandes. A Catalunya, els embassaments se situen principalment als trams de capçalera i trams mitjans, i en regulen fortament el règim hidrològic. La progressiva construcció d’aquestes obres hidràuliques al llarg del segle XX ha redundat en un aprofitament molt intens d’alguns rius en els quals es pot constatar, perfectament, com s’esglaonen les preses al llarg del seu curs (la Noguera Pallaresa, la Noguera Ribagorçana, el Segre o el Ter, especialment).

Tot i que a Catalunya els estanys naturals no tenen una gran profusió en el territori, s’han de prendre en consideració els prop de 500 d’origen glaciar, d’extensió reduïda, que esquitxen sobretot els Pirineus occidentals. S’hi han d’afegir els estanys càrstics com el de Banyoles, el més conegut del país, els endorreics com el d’Ivars d’Urgell o de Sils o les llacunes litorals a sectors com els deltes de l’Ebre i del Llobregat o dels aiguamolls de l’Empordà.

Les aigües subterrànies a Catalunya gaudeixen d’una rellevància destacada tant en l’abastament d’aigua potable com en el subministrament de la indústria i de l’agricultura. Segons l’ACA constitueixen al voltant del 35% del total dels recursos hídrics utilitzats i s’estimen superiors a 900 hm3/any. A Catalunya s’han diferenciat 49 àrees hidrogeològiques 23 de les quals ubicades a les conques internes i 26 a les conques catalanes de l’Ebre. Són macrounitats bàsiques que abasten els diferents aqüífers del territori que són de diferent naturalesa: de tipus porós o granular (materials no consolidats), de fissurats i càrstics (materials consolidats), i de mixtos, que tenen permeabilitat per porositat i fissuració. Pel que fa als aprofitaments subterranis a Catalunya, són especialment destacats a la façana litoral on hi ha aqüífers, com al Llobregat, a la Tordera o al baix Ter, entre d’altres. Tenen un paper preponderant en l’abastament de Barcelona i la seva àrea d’influència, al Maresme i a la Costa Brava.